Quan la ràbia, fa que els ulls se t’humitegin
tot sentint les notes tristes d’una cançó,
i res no sadolli aquell sanglot i aquell plor,
el dolor regna al teu ànim, a les teves vísceres.
Aleshores, tots els barrots de l’univers
són els teus barrots, les cadenes, les teves.
I mires al teu voltant i enyores el sol, la lluna,
els estels, els esperits, els clams, els crits,
les consignes, les creences, les idees,
i enyores, i enyores i l’enyorança et fa enyorar,
els teus, els meus, tots, i entre tots, els més valents.
I les cadenes se t’enreden al coll com un penjoll
ple de punxes, que et fereixen el coll i el crit,
i et deixes vèncer pel desànim, si el desànim vol,
i t’abandones en mans d’una justícia injusta,
d’una manera de ser i de fer poc lliure
i la ràbia retorna, una i altra vegada,
cada dia, en cada melodia, en cada nota,
en cada cançó cantada en grup en la taverna,
en cada got de sidra, de ratafia o de mistela,
en cada borratxera, o en cada pensament seré,
i les llàgrimes et traicionen un cop més
sense defallir. D’això viuen ells...
Li vaig dir a la dona: no ploris, és el que ells volen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada