com un dia acaronàrem el primer nadó,
i ens deixarem dur per l’aire poc oxigenat
d’una terra alta com el cel i els esperits.
Seurem tranquil·lament a contemplar
aquell estrany oratge que ens envolta
i deixarem reposar la vista en aquella Ítaca
que fa tant de temps somniàvem lliure.
Ens costarà reprendre el camí feixuc,
aquell camí de totes
les tornades lentes,
i deixarem enrere aquells instants de solitud
que quedaran impregnats per sempre
en cada un dels porus de la nostra pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada