l
La noia dels rinxols
que menja sardines de llauna prop del Duero
riu i somriu de manera gratuïta i sincera.
A la radio un fado, el primer de l’estada,
a la taula olives negres, oli per sucar i vi verd.
Al fons de la petita finestra el pont de ferro
i davant, aquell somriure agradable i franc
de la noia dels rinxols que menja sense parar
sardines enllaunades en el feliç del temps d’oci.
Ella somriu aliena a les lletres que segueixo escrivint
mentre em capbusso intrèpid entre els seus rinxols.
2
Ha marxat la noia dels rinxols
que menja sardines.
Ara veig el riu, el pont,
les cases de colors,
la gent amb paraigües,
els tenderols i les carpes.
Tot resta més trist
en l’espai on descansa
una llauna buida i oliosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada