La veritat, només recordo l’Angie.
Jo era més de Beathles, de Llach,
de Maria del Mar i Raimon.
La música “moderna” m’atabalava,
massa crits, massa soroll, massa de fora...
Tens raó en el que penses:
“quantes coses et vas perdre de petit...”
I potser tens raó. Massa coses a recuperar...
Però ves per on, recordo l’Angie, això si,
i les festes amb els amics, amb música,
i aquella bola de cristalls que marejava,
i la sensació de ballar agafats, molt junts,
la cançó d’aquells nois dolents i peluts,
que en un moment donat, s’acaramel·laven
i cantaven a l’amor i el desamor,
a la riquesa i la pobresa d’una relació impossible,
a l’enyorança d’uns ulls irrepetibles...
Angie, Angie, they
can't say we never tried.
I aleshores en les
darreres notes
acostava els llavis i
fregava els seus
que no eren ni de bon
tros com els d’en Mick...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada