Hem deixat de mirar de cara al vent
i hem assassinat totes les feres ferotges.
Seguim fent befa de les pobres Tereses
que han perdut irremeiablement el seny
i ja enlloc no neixen flors a cada instant...
Se’ns ha envellit poc a poc la joventut,
se’ns han marcit els ideals, les esperances.
Tinc ganes de reposar el cap ja esgotat
en aquell coixí que tant sols i xiuxiuejant
et canta cançons de bressol a l’orella,
i deixar-me endur per la nit que crema amors,
aquella nit bella, que acarona més que espanta,
que s’omple més d’estels que de tenebres,
la nit que et bressa, sense cap mena de pressa,
la que t’estima i et mima, que et sorprèn i sublima...
La resta, tota la resta, camina de gairó al precipici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada