La bogeria puja graons,
travessa portes, envaeix llits.
Les parets supuren fluids
quan les mans acaronen pells.
Tot es trasbalsa quan els ulls
es creuen en aquella autopista
plena de salives i passions.
Tot tremola quan els cossos
dansen al so del sexe i el plaer.
I de sobte la pressa de la vida
estronca els paradisos de l’amor
i tot s’alenteix a càmera lenta
i els peus retornen a la rutina.
La bogeria, queda pels bojos,
mai retrocedeix ni un mil·límetre.
Mai desapareix.
Mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada