AQUELLES TARDORS

 

Als matins de tardor

quan les xemeneies fumegen

i els teulats es despullen de glaç,

ens imposem un silenci expectant,

una incredulitat de tanta bellesa.

Aquells matins en els quals el cel

ens regala núvols lenticulars

i el vent ens xiula a les orelles,

en el que el gos alena bafs i baves,

i es deixa anar en grans corredisses.

Aquells matins que evoquen nostàlgies

d’infanteses a mig fer i riures estridents,

són aquells que tan sols es desfiguren

quan la memòria atzarosa i cruel

et recorda uns llavis, uns somriures,

unes petites escletxes de vida

que acaba soterrada als fonaments de l’hort

que mandreja entre fulles mortes

i herbes sense nom que hom inunden tot,

deixant tant sols un paisatge dessolat.