S’estronquen els somriures
i queden les estones de conversa,
de conversa pausada i esperançada,
ni un instant d’impotència, ni dol,
ni una paraula de retret a la vida,
sempre aquella abraçada final,
virtual o si hi havia sort i coincidència,
enmig del carrer, al passadís, on calgués.
Aquells dies on els mots es fan fonedissos,
on no saps d'on treure la ració d’ànims
i com a resposta, el mig somriure sorneguer.
A les darreres converses simplement vaig dir:
«A seguir lluitant com una lleona, com sempre»,
i ho va fer fins la darrera hora, minut, segon,
sabent com sabia el final de la pel·lícula,
sabent com sabíem aquell espòiler maleït
de film de gènere B, on ho veus a venir tot.
Estic segur que no vas perdre el teu somriure,
no com nosaltres que en aquest cas t’hem fallat.
Com tu deies sempre: «vaaaaaa fins demà....»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada