Et vas endur el teu somriure
i ens vas furtar els nostres,
vas marxar a aquell viatge
de tenebres i de llum cap al no-res.
Vas creuar aquella porta
que un cop es tanca deixa enrere
tants i tants sentiments compartits,
tantes estones de rialles i plors,
tantes botes gastades pel temps,
tantes il·lusions, tants desencisos.
I en la pressa i la sorpresa de l’adéu,
ja fa tant que et trobem a faltar
que els minuts se’ns fan segles.
Avui he sentit la teva rialla fascinant,
que s’allunyava estels enllà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada