L'AMOR

Potser la bilis, és el que ens fa humans?

Tal vegada el crit, l’insult, el menyspreu?

Qui sap si la confrontació ens fa més savis?

Algú sap si la guerra ens fa més intel·ligents?

Les banderes, les nacions, ens fan més lliures?

Podem pensar que la fam dels altres ens fa més rics?

El fet de pertànyer a la tribu, ens fa més autòctons?

És possible que la mort, ens faci sentir-nos més vius?

Sabeu si el poder, o l’afany de poder ens fa més forts?

I l’amor?, l’amor ens fa més humans?

I l’amor?, l’amor ens fa més savis?

Tal vegada, més intel·ligents, més lliures, més rics,

més autòctons?, més vius, més forts...?

I l’amor?, l’amor ens fa més tendres.

No li demanem miracles.

AMOR

En un atac de plaer descontrolat,

passejà la mà pel cos d’ell

pel cos d’ella,

pel cos, per la pell.

li escanejà els pits, els llàvis,

el cul, el penis,  la vagina

que s’humitejava al contacte.

En un atac de plaer descontrolat,

tant se li en donava el sexe

i si era home o era dona,

l’havia conegut aquella tarda,

l’havia captivat el seu somrís,

no era qüestió de sexe,

li agradava aquell ser,

estava disposat, disposada,

a fruir d’aquell cos,

a besar aquells llavis,

a jugar i jugar amb la pell,

sense mesura, sense complexes.

En un atac descontrolat de plaer,

aquell dia havia decidit que l’amor,

que el desig, que l’alegria,

anava més enllà de convencionalismes,

anava molt més enllà de doctrines,

estava  a milers d’anys llum

del que dictaven les normes.

MUTS

Caminàvem sense dir res,

i no perquè no tinguéssim res a dir-nos,

sinó per que cap paraula pogues distreure

ni una sola de les nostres sensacions

davant de tanta bellesa.

PARADÍS

Ahir va ploure tot el dia.

Avui, les fulles dels arbres

cauen i corren per sobre l’asfalt.

Els cargols caminen pesarosos i contents,

i els gats, fins avui inexistents,

es llepen i rellepen creuant camps i camins...

...I ella com una aprenent de deessa,

planta el llenç davant el paradís,

i pinta, i pinta, i pinta...

CAFE IRUÑA

Al cafè bar Iruña el temps s’ha aturat,

el cambrer somriu amb aspecte d’altre segle,

la cambrera atrafegada, carrega pinxos,

i l’Ernest espera repenjat a la seva barra,

aquell wiski que li tregui del nas

l’olor de sang taurina i l’adrenalina brutal

del corredor que fuig estafeta avall

d’aquesta tradició violenta i inhumana.

El cafè Iruña, contempla estoic

la bromera de sensacions quotidianes,

mentre deixa que el temps passi

i creui Plaza del Castillo avall,

entre el somriure del cambrer

i la cambrera atrafegada, que carrega pinxos...

CINQUANTA-CINC

S’han marcit tots els geranis,

s’han despullat els arbres de colors,

ens ha envaït el vent fred del nord,

constipant les oliveres i magnòlies.

Aviat els rellotges avançaran

o tal vegada endarreriran l’hora,

mai recordo el procediment,

i tot es tornarà blanc, o gris.

El gessamí s’ha assecat de cop,

el jardiner diu que rebrota,

que a la primavera tot reneix,

que cal deixar fer a la natura.

Aquesta natura que poc a poc

se’n cansa més i més de la feina,

i es rebel·la  amb tempestes i fiblons,

amb niños, niñas i cuñados.

I malgrat tot això, malgrat tot,

em sedueix brutalment la tardor.

M’agraden aquests dies foscos,

on el sol ens diu adéu a mitja tarda,

i els pollancres fan sons guturals

entre les branques nues.

M’agrada l’olor de les castanyeres

encara potser en mànigues de camisa,

tot i que detesto les castanyes,

els panellets, els moniatos i el vi dolç.

M’agrada l’estació en la que vaig nèixer.

Digueu-me melancòlic, digueu-me tronat,

però és que demà en faig cinquanta-cinc...

GRIS

Volia pintar colors

i del seu pinzell, només sortia el gris.

volia ser valenta,

i del seu cor, només sortien llàgrimes.

Llàgrimes salades i grises,

com els seus pinzells covards,

llàgrimes humides i efímeres,

com la seva vida, la seva existència.

En el coll, marcada una argolla,

una argolla de propietat,

aquella esclavitud malaltissa

del que ignora que és esclau.

Esclava del marit, dels fills,

dels veins, de la vida, esclava de la vida...

un llum tènue li creua la mirada,

un llum estrany i llunyà

que li fa tancar els ulls

i obrir-los de manera abrupte,

i tot canvia, tot es revoluciona,

els seus ulls miren sense ira

amb determinació,

la seva boca es torna immisericorde,

les seves mans arrenquen l’argolla

de manera violenta i irada,

i el vent li bufa a la cara,

la pluja li mulla la roba,

el sol li engrogueix les pestanyes

i se n’adona, se n’adona, se n’adonaaaa,

se n’adona que esta viva,

que ja no és aquell fantasma errant,

aquella grollera burla de si mateixa,

aquella esclava miserable de cada dia...

A la sala un llenç blanc.

En el seu pot, com sempre pintura gris.

a la seva ma, un pinzell encartonat.

Mulla el pinzell...

Acarona amb ell el llenç...

Milers de colors, alguns deconeguts

taquen, sense pietat, acomiadant-se del seu passat.

MANIFEST PERSONAL

Avui m’he despertat molt d’hora,

a casa tothom dormia i jo he pensat,

mentre a fora el gos bordava

i els ocells feien cor a la finestra.

Després de pensar i pensar molta estona,

he arribat a la feliç conclusió

que no sóc el millor en res.

Estic molt orgullós de mi mateix.

ELS AMARGATS

Són aquí, entre nosaltres.

Els coneixereu per la seva cara.

Potser us semblaran gent normal,

pensareu que han tingut un mal dia,

que els estreny la samarreta. o la sabata,

que no defequen quan toca, qui sap,

o simplement que pateixen de morenes.

Són aquí entre nosaltres,

i intentaran sempre contagiar-te,

amb la cara, la mirada, un gest,

tanmateix explicant-te una anècdota,

fent-te partícip d’una conversa

que ni t’interessa, ni mai t’ha interessat.

Et discutiran amb arguments merdosos,

i intentaran arrossegar-te al seu estat

d’amargura continua i persistent.

Trobaran malament tot el que els expliquis,

et miraran amb menyspreu la camisa,

els pantalons, la manera de caminar.

Són aquí entre nosaltres,

i com els walking deads, cada vegada són més,

i cada vegada més malcarats i agressius,

com un virus estrany vingut de l’Àfrica,

i et buscaran, o simplement els trobaràs,

i sabràs per fi, què són les pomes agres

tant sols mirant l’esguard, o també

escoltant el que parlen i opinen,

o  llegint-los a les xarxes socials.

I es disfressaran de qualsevol cosa,

d’intel·lectual,  d’home de negocis,

de músic d’esportista o de pallasso,

tant se val, es faran present en cada gest,

en cada paraula, en cada mirada...

M’estic amargant el matí...Que us bombin.

VIVO SIN VIVIR EN MI...

Després de pitjar quatre dígits,

el món desapareix del tot.

La gent em parla i no la sento,

les noies passen boniques

perfumades de colònia ,

i ni les veig, ni les ensumo.

El meu món es concentra

sense cap aresta ni contorn

en un espai definit de 15X10.

Llums, un sorollet ridícul

que m’anuncia que em parlen,

que em parlen de lluny,

que em parlen d’aprop,

que em parlen sense veu,

que em petonegen sense llavis,

que em piquen l’ullet virtual.

Una caca amb ulls, una flamenca,

una bola groga que somriu,

una que plora, una que sua,

sentiments engarjolats i falsos.

Tenim molts amics,

no en sabem l’olor,

no en sabem el tacte,

no en sabem el to de veu.

No en sabem res.

Ni tant sols si valen la pena...

Sortim a sopar, seiem,

el cambrer en un paper

ens apunta el seu mòbil.

Minuts desprès li enviem un washap...

Si us plau, dos amanides i dos bistecs...

...Vivo sin vivir en mi...

DESAPARÈIXER

DESAPARÈIXER

Em perdria entre aquests arbres

que cada tardor es despullen

o enrogeixen posiblement avergonyits.

Passejaria entre ells, sol i nu,

entregant-me a la subtil natura

que ens fa lliures i feliços.

Em perdria per a sempre entre ells,

si entenem la tardor, com un sempre.

Em capbussaria entre les seves fulles

com en una piscina olímpica,

nedaria com una sirena de muntanya

entre una gran menstruació salvatge.

Ningú em trobaria, ningú em trobaria a faltar

ningñu m’enviaria un correu, ni un watshap.

Seria per fi, part d’aquesta natura,

una part morta de tota esperança.

Una part preciosa i precisa

d’una vida terriblement opressora.

DEPRESSIÓ

Arriba un dia

en que ningú t’ha de dir

el que és una veritat cridanera.

Un dia en que tot es posa a lloc,

i caus indefectiblement en aquell lloc

d’on mai no hauries d’haver sortit.

Arriba un dia

que t’adones que ets un desastre

i que els ocells que t’envolten el cap

defequen sense compassió

entre els poc pèls que tens al cap,

un dia en el que ningú t’ha d’avisar,

tu ja ho saps, i se’t gela el somriure,

l’esguard, el rictus, la mirada...

Arriba un dia

en el que ni tant sols has de dir adéu....

L'OBSERVADOR DE BALCONS

L’observador de balcons

imagina vides, instants,

escolta la música de clarinet

del pati de llums obscur,

i imagina la seva boca suau i jove

llepant la canya mentre toca

una melodia inventada...

...inventada per Mozart

fa ja una cruel eternitat.

L’observador de balcons

desxifra siluetes a les persianes

i es fon en braços de qualsevol

que es deixi abraçar amb passió.

L’observador de balcons

mai s’ha trencat una cama,

ni ha anat en cadira de rodes,

mai no ha vist un crim en directe,

mai va escatir res més que sexe.

Mai no va veure una pel•licula de Hitchcock,

ell simplement, és autodidacta.

EL MAG

EL MAG

M’agradaria ser un mag

i treure del meu barret

un dia assolellat per a tu.

Un passeig a prop del mar,

una nit d’amor

només per a nosaltres,

on tot estes permès.

Un mag que atures rellotges,

que allargues dies i plaers,

i construir en un instant

un país de meravelles,

sense Alícies ni conills.

Una nit radiant i clara

plena d’estels fugaços

als qui poder demanar desigs,

desigs de mags, sense trucs.

Hi ha dies, però, que m’agradaria ser un mag

que amb un truc de màgia insòlit

desaparegués per sempre

entre els arbres d’una tardor qualsevol.

DAVID -per l'amic Caño-

Voldria saber escriure

com escrius tu, estimat amic.

Saber modular la veu escrita,

el so somort de cada expressió

de cada expressió meridiana

que perpetres en cada full,

-maleït sigues-, cada sentiment,

cada refotut sentiment

que dibuixes amb destresa

de manera impúdica i insultant.

Passejar-me pels mots

com l’autobús de circumval·lació,

que volta pels mateixos carrers

i sempre descobreix coses noves,

com l’estel del nen que a cops de vent

i de manera anàrquica, com tu mateix,

fa tombarelles a l’aire aleatòriament,

sense ni tant sols preguntar-se per què.

M’agradaria, estimat amic, ser lliure com tu

i no capficar-me amb paraules buides,

saber donar a cada pensament

el seu mot, el seu to, la seva idea adient,

i després, maleït sigui altre cop,

estripar el full i llençar-lo enlaire,

i contemplar assegut i relaxat

totes i cada una de les giragonses

dels refotuts paperets a l’aire,

i fruir del que he escrit, i des escrit,

el que he creat i destruït,

sense que m’importi res més

que el temps emprat i malgastat,

aquella estona irrepetible amb mi mateix.

PLOR

Potser no era el moment.

Potser no era el millor lloc,

però va decidir prémer fort,

amb totes les seves forces.

Va trencar el tel que l’embolcallava,

en va sortir aigua sobre aigua

i va seguir empenyent.

Va treure el cap, l’espatlla, els braços,

esquinçant al seu pas la carn i la pell

entre els udols i la sorpresa,

i va veure el cel, estrellat com mai,

amb una mitja lluna preciosa, com mai,

i el seus ulls van quedar clavats

en aquella negror immensa,

mentre algú, de manera maldestra

tallava amb un ganivet poc asèptic

la seva pertinença fins aleshores.

Ell seguí mirant el cel embadalit,

mentre el mar gronxava la barca,

i centenars d’ulls l’ignoraven espantats.

Va ser en tocar a terra, la terra promesa,

quan va esclafir en un plor sense control.

LES ROQUES

Embruto fulls i mots

 i me'n ric de mi mateix

i dels altres, si cal,  

sóc jo i només jo

en aquests instants de solitud,

mentre el mar colpeja tossut

les roques, els cossos, els sentits.

EL VOL DE TORNADA

El vol de tornada

ha redreçat el temps

en el seu espai de sempre.

Perdura però el record fumenjant

del volcà i les espelmes,

el record amable de les onades

i també la lluna plena,

el record cansat del sol i les escales.

Aquells petons dolços de benvinguda,

els petons freds de comiat a l’aereoport,

però sobretot, el desig d’amistat compartida,

en l’àmbit tant valuós i poc valorat

que se’n diu temps...

EL VELL SOMNI

Vam convertir el vell somni en realitat

i nus, ens vam banyar sota la lluna plena

en una aigua tèbia i molt salada.

com en un vell somni de l’anhelada Ítaca,

aquella que de petits havíem somniat.

Tant sols els estels ens feien de llençols,

i de banda sonora les rialles nervioses

que l’amiga que rebia una a una

les envestides violentes de les onades

com si d’un present es tractessin.

EL FAR

Cada tres segons el far de la pedra

llença un raig roig cap a la costa,

mentre l'Etna fumeja.

I repasso el dia tranquil·lament,

les pedres antigues del teatre,

la poesia violada, els carrers

tortuosos com serps, el batut granissat,

la pasta menjada a rialles,

el poble costerut i fàl·lic,

l'Ovidi i el blues a la ràdio,

i altra cop el far que em retorna al present.

Tot comença en un mateix.