PLOR

Potser no era el moment.

Potser no era el millor lloc,

però va decidir prémer fort,

amb totes les seves forces.

Va trencar el tel que l’embolcallava,

en va sortir aigua sobre aigua

i va seguir empenyent.

Va treure el cap, l’espatlla, els braços,

esquinçant al seu pas la carn i la pell

entre els udols i la sorpresa,

i va veure el cel, estrellat com mai,

amb una mitja lluna preciosa, com mai,

i el seus ulls van quedar clavats

en aquella negror immensa,

mentre algú, de manera maldestra

tallava amb un ganivet poc asèptic

la seva pertinença fins aleshores.

Ell seguí mirant el cel embadalit,

mentre el mar gronxava la barca,

i centenars d’ulls l’ignoraven espantats.

Va ser en tocar a terra, la terra promesa,

quan va esclafir en un plor sense control.