Després de pitjar quatre dígits,
el món desapareix del tot.
La gent em parla i no la sento,
les noies passen boniques
perfumades de colònia ,
i ni les veig, ni les ensumo.
El meu món es concentra
sense cap aresta ni contorn
en un espai definit de 15X10.
Llums, un sorollet ridícul
que m’anuncia que em parlen,
que em parlen de lluny,
que em parlen d’aprop,
que em parlen sense veu,
que em petonegen sense llavis,
que em piquen l’ullet virtual.
Una caca amb ulls, una flamenca,
una bola groga que somriu,
una que plora, una que sua,
sentiments engarjolats i falsos.
Tenim molts amics,
no en sabem l’olor,
no en sabem el tacte,
no en sabem el to de veu.
No en sabem res.
Ni tant sols si valen la pena...
Sortim a sopar, seiem,
el cambrer en un paper
ens apunta el seu mòbil.
Minuts desprès li enviem un washap...
Si us plau, dos amanides i dos bistecs...
...Vivo sin vivir en mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada