GRIS

Volia pintar colors

i del seu pinzell, només sortia el gris.

volia ser valenta,

i del seu cor, només sortien llàgrimes.

Llàgrimes salades i grises,

com els seus pinzells covards,

llàgrimes humides i efímeres,

com la seva vida, la seva existència.

En el coll, marcada una argolla,

una argolla de propietat,

aquella esclavitud malaltissa

del que ignora que és esclau.

Esclava del marit, dels fills,

dels veins, de la vida, esclava de la vida...

un llum tènue li creua la mirada,

un llum estrany i llunyà

que li fa tancar els ulls

i obrir-los de manera abrupte,

i tot canvia, tot es revoluciona,

els seus ulls miren sense ira

amb determinació,

la seva boca es torna immisericorde,

les seves mans arrenquen l’argolla

de manera violenta i irada,

i el vent li bufa a la cara,

la pluja li mulla la roba,

el sol li engrogueix les pestanyes

i se n’adona, se n’adona, se n’adonaaaa,

se n’adona que esta viva,

que ja no és aquell fantasma errant,

aquella grollera burla de si mateixa,

aquella esclava miserable de cada dia...

A la sala un llenç blanc.

En el seu pot, com sempre pintura gris.

a la seva ma, un pinzell encartonat.

Mulla el pinzell...

Acarona amb ell el llenç...

Milers de colors, alguns deconeguts

taquen, sense pietat, acomiadant-se del seu passat.