DESAPARÈIXER
Em perdria entre aquests arbres
que cada tardor es despullen
o enrogeixen posiblement avergonyits.
Passejaria entre ells, sol i nu,
entregant-me a la subtil natura
que ens fa lliures i feliços.
Em perdria per a sempre entre ells,
si entenem la tardor, com un sempre.
Em capbussaria entre les seves fulles
com en una piscina olímpica,
nedaria com una sirena de muntanya
entre una gran menstruació salvatge.
Ningú em trobaria, ningú em trobaria a faltar
ningñu m’enviaria un correu, ni un watshap.
Seria per fi, part d’aquesta natura,
una part morta de tota esperança.
Una part preciosa i precisa
d’una vida terriblement opressora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada