CINQUANTA-CINC

S’han marcit tots els geranis,

s’han despullat els arbres de colors,

ens ha envaït el vent fred del nord,

constipant les oliveres i magnòlies.

Aviat els rellotges avançaran

o tal vegada endarreriran l’hora,

mai recordo el procediment,

i tot es tornarà blanc, o gris.

El gessamí s’ha assecat de cop,

el jardiner diu que rebrota,

que a la primavera tot reneix,

que cal deixar fer a la natura.

Aquesta natura que poc a poc

se’n cansa més i més de la feina,

i es rebel·la  amb tempestes i fiblons,

amb niños, niñas i cuñados.

I malgrat tot això, malgrat tot,

em sedueix brutalment la tardor.

M’agraden aquests dies foscos,

on el sol ens diu adéu a mitja tarda,

i els pollancres fan sons guturals

entre les branques nues.

M’agrada l’olor de les castanyeres

encara potser en mànigues de camisa,

tot i que detesto les castanyes,

els panellets, els moniatos i el vi dolç.

M’agrada l’estació en la que vaig nèixer.

Digueu-me melancòlic, digueu-me tronat,

però és que demà en faig cinquanta-cinc...