EL BALL

Et concedeixo un ball,

abans que la terra ens absorbeixi

i siguem els dos tant sols un record.

Et deixaré que em portis,

mai he estat bon ballador,

ni m’ha agradat mai ballar

i tant sols ho faig per tu.

Això si, ha de ser un ball lent,

d’aquells que t’agafes i sents,

i et transporten als llimbs.

I quan soni el solo de guitarra

tancarem els ulls i acostaré el cos,

m’arraparé a tu per sentir-te,

per olorar la teva colònia dolça,

per notar-te els pits i el batec del cor.

I després, seguirem com si res,

potser t’agafaré la ma i et faré voltar,

ho he vist mil cops a les pel·lícules,

i tornaré a posar-te la ma a la cintura

i l’altre a l’espatlla amb elegància,

i seguiré fent veure que en sé,

fins que el solo esgarrapat de saxo

em retorni a la meva realitat

de persona esgarrapada i tímida.

Et concediré aquest ball

quan no em quedin forces ni idees

per seguir-te dient, que no m’agrada ballar.

Però en el fons, sé que te’l dec.

LA CALDERA

Una caldera plena

i uns jutges corruptes

bufant el foc etern

dels miserables.

Uns polítics bramant

en micròfons podrits

i la caldera que bull,

un poc de pebre

un polsim de sal

una mica de merda

per donar-li gust.

Gust putrefacte i

dos banquers llestos

amb manguitos llargs,

llargs com els braços,

llargs com les mans

llargs com els dits.

Uns fiscals reprimits

fent de palmers

en el flamenc alegre

del judici inacabable

i el calder que vessa,

i si es que vessa

es que vessa de verdad.

I un tribunal arbitrari

que diu el que és escrit,

que beneficia els de sempre

que dicta lleis a cabassos

que ignora legalitats

que obvia constitucions,

que les emmotlla i afina,

que judicialitza a tort i a dret,

i sentència i sentència,

que les tritura i corromp.

I aquella pluja daurada

sobre els caps dels senzills

i la caldera que bull,

i la caldera que vessa,

i la caldera tant plena,

tan plena que vessa

tan plena com els collons

teus, meus, seus...

Em rendeixo...Aneu a la merda.

LLIBERTAT

He rebuscat entre els papers i no hi sorties tu.

Ni riallera, ni apagada, ni alegre ni boja,

simplement no hi eres, eres fum.

He mirat per cada finestra mig oberta,

per cada persiana mig abaixada,

en cada bandera  de pau  a mitja asta

en cada estança i en cada cavitat

i ni tant sols es podia sentir la teva olor.

He mirat en el passat, en el present

i també m’he aventurat amb el futur

i el teu somrís seguia absent en la buidor.

He repensat cada record, cada il·lusió

i tampoc hi pareixies ni en somnis,

he rastrejat cada petjada i desconsol

i he seguit sense ni tant sols pressentir-te.

Deixaré de buscar i potser així algun dia

apareixeràs del no-res i farem festa,

destaparem el cava que hem guardat,

menjarem coca i farem sexe esbojarrat.

Potser tant sols, sortirem a rebre’t

tranquil·la i pausadament  amb la catifa,

i et farem una abraçada intensa, interminable.

PENTAGRAMA -Peça d'Àngels Sargantana-

No puc llegir la melodia,

de fet no sé llegir un pentagrama,

massa matemàtica exacte

pel meu cap ple de pardals.

N’estic segur però que sona bé,

que cada nota encaixa perfectament

en aquest trencaclosques de línies,

corxeres, fuses, blanques i negres.

Segurament serà una melodia dolça,

tocada per violins, trompetes i tubes,

amb els arpegis adequats i precisos.

Jo posats a triar, preferiria una sonata,

d’aquelles que et fa tancar els ulls

i deixar-se anar com caient del cel.

O inclús alguna peça de Wagner

d’aquelles que t’aixeca l’ànim

quan no en  tens i en necessites.

La pedra amaga una melodia.

Només em queda pregar als Déus

que no sigui el “despasito”.

CRIT!!! -Peça d'Àngels Sargantana-

També és mala sort, sortir d’un quadre

i acabar enganxat en una pedra.

Passar de ma en ma, d’artista a artista

però sempre presoner i esporuguit.

Bramar fins estrafer la veu i la cara,

cridar cap a l’infinit, sense motiu.

Seria bo, que el pintor i la pedraire

ens expliquessin ja per fi i d’una vegada

a que treu cap, tanta cridòria,

enlloc de passar-se  el mort de mans,

i deixar-nos en la dolça incògnita,

mentre admirem el ser espantat.

PAPALLONA

Va deixar de volar,

va quedar impresa en la pedra.

Ningú va tocar les seves ales,

ningú li robà la pols del batre,

ningú la va capturar entre les xarxes

de cap caçapapallones ,

ningú li robà l’ànima.

Ara era tant sols bellesa perdurable.

L’energia no es destrueix, es transforma,

la bellesa perdura eternament

EN EL COR DE LA ROCA -peça d'Àngels Sargantana-

En el cor de la pedra

una silueta seductora codificada.

Records d’infantesa i canal plus.

Mig tanquem els ulls

per a fer més nítida la imatge,

i deixem volar la imaginació

i juguem amb la idea llaminera

que potser algun déu entremaliat,

ha solcat la roca dibuixant desigs,

que potser la mare terra

ens ha volgut regalar el seu nu,

fent-se present com a dona voluptuosa.

ARENA -Foto cedida per Cristina Haro-

Creieu que buscava entre la sorra?

o sols jugava a veure com inevitablement

se li esmunyia juganera d’entre els dits?.

Potser el sol reflectia cristalls prop del mar

 i ella s’entretenia  a desxifrar-los,

o tanmateix buscava el collar de la sirena?

Qui sap si tant sols cercava alguna fusta

amb la que construir un mikado,

o algun conjunt d’algues esgrogueïdes

que li permetessin fer un penjoll insospitat.

Potser només era un joc infantil

un truc de nena divertida que es reia

d’una manera entremaliada del fotògraf.

El que és innegable, és la imatge preciosa

d’aquest ser encuriosit gatejant per l’arena.

SOSTENIDORS -sargantana2-

Amb fil negre

he lligat amb cura

les dues pedres

que l’atzar i el mar

m’han acostat a l’arena.

Les he pensat goludes,

com dos pits sensuals,

com el regal furtiu

d’una sirena mamelluda.

Les guardaré dins un somni,

com el tresor d’un pirata

que perdent el mapa

es conformà en la més gran bellesa.

PEDRES -col·laboració amb l'artista de les pedres Àngels Sargantana-

Col·leccionàvem pedres,

de tots colors i formes

i del nostre cap eixelebrat

i sempre sense fil ni normes,

dibuixàvem pits, malucs

i d’altres seductores formes.

Ens perdíem imaginativament

en paradisos sensuals i eròtics

que la natura, naturalment,

ens regalava en instants caòtics.

Ens deixàvem anar com infants

entre la natura i l’orgasme

jugant amb paraules excitants

lligant humor, sexe i sarcasme.

SAHARA -MASSA LLUNES-

Sota el blanc del vestit

emergeixen de manera lluminosa

la verdor d’uns ulls, d’un país marronós

cobert de sorra, vent i llunes plenes.

Una mirada intensa cap al no-res,

una fugida endavant desesperada

tot un resum d’un poble acostumat a patir.

I malgrat tot, la placidesa del verd sorprèn.

Potser, diuen, els ulls més bonics d’Àfrica,

els d’aquest poble amb un destí incert.

Tal vegada, no sols amaguen el rostre

per tal que el vent no els malmeti la pell,

potser en el fons temen que la resta de la cara

els delati el desassossec de massa llunes ,

de massa anys allunyats de la verdadera llibertat.

SUPER

Es deia Jennifer.

Era caixera del Carrefour,

el seu so era bip bip

i la veritat, no vaig poder evitar-ho.

Agafava amb una ma el blister de la carn,

els embotits, el menjar japonès,

les begudes i la fruita.

No ho vaig poder evitar,

no vaig poder controlar els instints.

De res havien servit tant anys de progressisme.

Tants mítings de jove amb la Lidia Falcon,

tantes mobilitzacions amb l’esquerra independentista.

tant aixecar el puny, tanta internacional,

tanta lluita obrera i pels drets de la dona,

tanta samarreta lila amb missatges igualitaris,

tant de parlar en femení enlloc del genèric.

Tanta ideologia, tanta fermesa, tanta equitat...

i quan la Jenifer es va girar per agafar el tiquet

I abans de dir la mítica frase...targeta client?...

Li vaig mirar el cul!!!!

Mai més seré el mateix, sort que ningú em va veure...Crec...

NUESA

A les sis del matí

quan tot a fora és inert i fosc

i els ocells fan xivarri descontrolat,

reposo en el marc de la finestra.

És una hora on  es respira quietud,

on sembla que l’ànima recuperi

aquella energia que els llençols

semblava que t’havien segrestat.

Aleshores et gires i mires el llit

i ella passeja encara entre somnis,

esgarrapant els darrers segons

d’aquell espai oníric gelós i infinit.

Aleshores, suau i cuidadosament

per tal de intentar no despertar-la,

li enretires mínimament  el llençol

per observar la seva bellesa nua.

El coll, el naixement dels pits,

i aleshores enmig de la quietud

i la meravella de l’instant furtat,

recordes aquella cançó poètica...

“ No et moguis,

vull conservar aquest instant així,

tu estirada al teu llit

com a contrallum....”

I he descobert bruscament

que he canviat la lletra i idioma

per a capturar de manera furtiva

la teva imatge sensual i lluminosa.

PÀTRIA -els que em coneixeu, sabeu que sóc contradictori-

Volia escriure una poesia patriòtica, però no en sé.

Potser no sóc prou patriota, o tal vegada

és un tema poc poètic o desencisador, no ho sé.

Potser la meva pàtria, te poques coses poètiques,

o qui sap si el problema és que no tinc pàtria,

a part de la imposada, és clar, la que no estimo.

I em pregunto, és obligatori estimar una pàtria?

De fet, algú em podria explicar, que és una pàtria?

Potser aquells energúmens que ho donarien tot,

la família, la salut, els diners, la vida si fes falta

per la pàtria...? Aquella cosa etèria que ningú no veu,

aquella espècie de Déu que es basa en la fe,

tant sols en la fe, en la imposició i el fanatisme.

És normal matar per la pàtria?, morir per ella?

No sé escriure sobre pàtries, em sento ridícul,

no sé escriure de banderes ni d’himnes

ni d’orgulls, ni de parafernàlies castrenses.

No li fa vergonya a un home gran i panxut

sortir al carrer tocant el bombo amb una marxa militar?

-deia l’enyorat Gila-

Potser si que avui m’he llevat una mica anarquista,

ja està bé de tant en tant, i arriar banderes

i mirar al voltant, i renegar de tot i de tots,

i fruir de la fresca i del sol, i d’aquest estiu

que ha vingut aviat fent-nos suar de valent.

Tinc ben clar, que no tinc pàtria, ni sóc patriota.

Estimo però el meu país, i part de la meva gent.

No ha estat un error ortogràfic. Part de la meva gent.

QUANTS...?

Quants petons deuen fer falta

per demostrar que s’estima?

Quantes mirades irritades

per saber que s’odia?

Quantes llàgrimes perlades

per endevinar enyorances?

Quants esguards crispats

per a una gran revolta?

Quants silencis feixucs

per a un desencís?

Quantes ganyotes fan falta

per a un instant de por?

Quantes rialles salvatges

per a una immensa alegria?

Quants laments ofegats

per a una cruel derrota?...

Quan deixarem d’amagar

sota l’estora els goigs i les ombres?

ALTRA VEGADA EL CANTÀBRIC

Podria perdre la vida

simplement mirant el mar,

sobretot si fos des d’aquest instant

en que les ones colpegen l’espigó.

Podria inclús deixar-me dur per elles,

mimetitzar-me en gra de sal

o marxar a lloms d’una sirena

que visqués, això si al meu Cantàbric.

Podria també, si fos el cas

marxar a la gropa d’un dofí,

o simplement deixar-me anar

i que el vent em portés fins l’horitzó.

Podria assegut en aquest marjal

tancar els ulls i convertir-me audaç

en aquell peix que ressegueix

totes les algues i curculles.

Podria si calgués i amb els ulls clucs

saltar contra les roques escadusseres

i descansar per sempre més en aquest mar

que em pren l’al·lè, em fascina, m’enlluerna.

BORINOTS

M’he llevat d’hora.

Feia calor, molta calor, una calor insuportable.

He begut llet d’ametlla fresqueta 

-ara no se li pot dir llet, coses de la llei-.

He sortit a l’hort, he mirat als gossos,

estaven espatarrats sota la morera,

l’ombra els salvava heroicament la vida.

M’han mirat de gairell i han seguit la letargia.

En acostar-m’hi, semblava que un glop de vida

els envaïa la pell, els retornava al present.

Quan m’han vist amb la mànega de regar,

han recuperat la consciència i han fugit,

han fugit tant lluny com dona el tros que tenen.

M’hi he acostat i de manera submisa i pacífica,

han ajupit les orelles en senyal de rendició.

L’aigua ha regat el seu pel, la seva pell, l’esperit,

i com en un miracle, ja fresquets, han recusitat.

L’Acoplat, m’ha dut la pilota, aquella que grinyola,

i tot seguit l’Osasuna s’ha afegit alegrement al joc.

L’As, quin cas de gos, s’ho mirava de lluny

intentant que entre llançament i llançament,

la meva ma li acaronés el cap, la panxa, les orelles.

He sortit després de diversos strikes de l’Acoplat

i m’he acostat a l’olivera, l’olivera del repòs,

l’estimada olivera que guarda a sota tants records

i els he vist, els he vist alegres, aliens a la calor,

alegres i fent feina, al costat de fascinants papallones.

Xuclaven el suc de la vida, el pol·len de l’espígol,

i semblava que somreien quan els acostava

sense cap temor, l’objectiu de la càmera del mòbil.

Es movien alegres i pacífiques, del lila al groc,

del verd al taronja, de la farigola al romaní.

M’he quedat embadalit amb l’espectacle

escoltant atent el brunzit de les ales,

amb la bellesa del groc intens i lenificant.

He entrat a casa somrient de la sort que havia fet.

ARREMANGA'T

Arremanga’t la camisa que el sol és fort,

ajup l’esquena i vincla’t , recull-lo.

Deixa que plori  si vols, eixampla els pulmons

-diuen les velles sàvies, que sempre tenen raó-

I després recull-lo i lleva-li els mocs,

renta-li la cara, si ho creus convenient,

és també sa, portar-la plena de xocolata,

quan el berenar estiuenc toca a la fi,

i remulla’l mànega en mà amb aigua fresca,

no t’amoïnis per la roba, ni el refredat,

tot això es vida, diuen les sàvies.

Corda-li  l’espardenya, o deixa que corri descalç,

que pugui notar el terra dur, les pedres

o tanmateix l’herba que has tallat aquest matí.

Fes que estimi tot això, l’aire el fred, l’aigua,

el sol, l’herba, la xocolata, el pa i la llibertat.

Fes-li veure que ha nascut, tant sols per a ser lliure,

que cada segon de la seva vida és irrepetible,

que cada instant, és pols de màgia regalada,

I que sempre tindrà una mà, un braç,

un esperit empenyent-lo a ser feliç.

L'INTRÚS

Els llavis.

La pell que s’arrissa,

els músculs es tensen lentament.

La boca busca la boca, la pell, el pèl.

La llengua arrossega el carmí,

Els llavis...Els llavis s’ajunten,

es busquen, acaparen, juguen,

el sexe s’humiteja de manera plaent.

Acull, desitja, s’obre, es contrau,

fa de niu i es transforma en esponja.

s’eixampla i esclata quan li roben terreny.

El busca, el busquen, l’assaboreixen.

Sent els batecs de l’intrús,

la duresa de l’intrús,

l’intrús...

Es deleix per  l’ocupació,

com una vella casa restaurada, l’intrús...

Es mou, deixa que es mogui

demana que es mogui,

primer lentament, molt lentament,

assaborint aquella duresa insospitada,

aquella energia que es destrueix,

que es destrueix i es transforma,

es reconstrueix i es torna a transformar,

l’intrús, l’intrús desitjat.

I les mans que acaparen la pell,

que acaricien els pits, els glutis,

la cara, els llavis...altra cop els llavis,

i l’esclat brutal, l’explosió.

L’atemptat anunciat, i tot es tensa,

i de sobte tot es relaxa, i es torna a tensar.

I et manca l’aire, et manca la visió, l’oïda,

els sentits que ara no calen

que ara es concentren en els llavis,

en el cos, en la pell, els glutis

i en l’intrús, vingut a menys....

COM UNA NÚVIA

Toca’m,

fes-ho suaument

amb el dors de la mà,

com si fossis una núvia,

una núvia verge i assedegada de mi.

Toca’m ,

com si em despullessis,

com si ho fessis poc a poc

amb la mirada o els llavis,

com la núvia de les mil i una nits.

Toca’m,

si vols també amb passió,

resseguint-me les arrugues,

les estries dels racons més amagats,

com si fossis la núvia amagada sota el vel.

Toca’m,

fes-me estremir amb el tacte,

fes-me volar amb la mirada,

fes-me flotar amb xiuxiueigs

com la núvia més bonica a peu d’altar.