A les sis del matí
quan tot a fora és inert i fosc
i els ocells fan xivarri descontrolat,
reposo en el marc de la finestra.
És una hora on es respira
quietud,
on sembla que l’ànima recuperi
aquella energia que els llençols
semblava que t’havien segrestat.
Aleshores et gires i mires el llit
i ella passeja encara entre somnis,
esgarrapant els darrers segons
d’aquell espai oníric gelós i infinit.
Aleshores, suau i cuidadosament
per tal de intentar no despertar-la,
li enretires mínimament el llençol
per observar la seva bellesa nua.
El coll, el naixement dels pits,
i aleshores enmig de la quietud
i la meravella de l’instant furtat,
recordes aquella cançó poètica...
“ No et moguis,
vull conservar aquest instant així,
tu estirada al teu llit
com a contrallum....”
I he descobert bruscament
que he canviat la lletra i idioma
per a capturar de manera furtiva
la teva imatge sensual i lluminosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada