Sota el blanc del vestit
emergeixen de manera lluminosa
la verdor d’uns ulls, d’un país marronós
cobert de sorra, vent i llunes plenes.
Una mirada intensa cap al no-res,
una fugida endavant desesperada
tot un resum d’un poble acostumat a patir.
I malgrat tot, la placidesa del verd sorprèn.
Potser, diuen, els ulls més bonics d’Àfrica,
els d’aquest poble amb un destí incert.
Tal vegada, no sols amaguen el rostre
per tal que el vent no els malmeti la pell,
potser en el fons temen que la resta de la cara
els delati el desassossec de massa llunes ,
de massa anys allunyats de la verdadera llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada