Podria perdre la vida
simplement mirant el mar,
sobretot si fos des d’aquest instant
en que les ones colpegen l’espigó.
Podria inclús deixar-me dur per elles,
mimetitzar-me en gra de sal
o marxar a lloms d’una sirena
que visqués, això si al meu Cantàbric.
Podria també, si fos el cas
marxar a la gropa d’un dofí,
o simplement deixar-me anar
i que el vent em portés fins l’horitzó.
Podria assegut en aquest marjal
tancar els ulls i convertir-me audaç
en aquell peix que ressegueix
totes les algues i curculles.
Podria si calgués i amb els ulls clucs
saltar contra les roques escadusseres
i descansar per sempre més en aquest mar
que em pren l’al·lè, em fascina, m’enlluerna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada