11.6.17

L'INTRÚS

Els llavis.
La pell que s’arrissa,
els músculs es tensen lentament.
La boca busca la boca, la pell, el pèl.
La llengua arrossega el carmí,
Els llavis...Els llavis s’ajunten,
es busquen, acaparen, juguen,
el sexe s’humiteja de manera plaent.
Acull, desitja, s’obre, es contrau,
fa de niu i es transforma en esponja.
s’eixampla i esclata quan li roben terreny.
El busca, el busquen, l’assaboreixen.
Sent els batecs de l’intrús,
la duresa de l’intrús,
l’intrús...
Es deleix per  l’ocupació,
com una vella casa restaurada, l’intrús...
Es mou, deixa que es mogui
demana que es mogui,
primer lentament, molt lentament,
assaborint aquella duresa insospitada,
aquella energia que es destrueix,
que es destrueix i es transforma,
es reconstrueix i es torna a transformar,
l’intrús, l’intrús desitjat.
I les mans que acaparen la pell,
que acaricien els pits, els glutis,
la cara, els llavis...altra cop els llavis,
i l’esclat brutal, l’explosió.
L’atemptat anunciat, i tot es tensa,
i de sobte tot es relaxa, i es torna a tensar.
I et manca l’aire, et manca la visió, l’oïda,
els sentits que ara no calen
que ara es concentren en els llavis,
en el cos, en la pell, els glutis
i en l’intrús, vingut a menys....