BORINOTS

M’he llevat d’hora.

Feia calor, molta calor, una calor insuportable.

He begut llet d’ametlla fresqueta 

-ara no se li pot dir llet, coses de la llei-.

He sortit a l’hort, he mirat als gossos,

estaven espatarrats sota la morera,

l’ombra els salvava heroicament la vida.

M’han mirat de gairell i han seguit la letargia.

En acostar-m’hi, semblava que un glop de vida

els envaïa la pell, els retornava al present.

Quan m’han vist amb la mànega de regar,

han recuperat la consciència i han fugit,

han fugit tant lluny com dona el tros que tenen.

M’hi he acostat i de manera submisa i pacífica,

han ajupit les orelles en senyal de rendició.

L’aigua ha regat el seu pel, la seva pell, l’esperit,

i com en un miracle, ja fresquets, han recusitat.

L’Acoplat, m’ha dut la pilota, aquella que grinyola,

i tot seguit l’Osasuna s’ha afegit alegrement al joc.

L’As, quin cas de gos, s’ho mirava de lluny

intentant que entre llançament i llançament,

la meva ma li acaronés el cap, la panxa, les orelles.

He sortit després de diversos strikes de l’Acoplat

i m’he acostat a l’olivera, l’olivera del repòs,

l’estimada olivera que guarda a sota tants records

i els he vist, els he vist alegres, aliens a la calor,

alegres i fent feina, al costat de fascinants papallones.

Xuclaven el suc de la vida, el pol·len de l’espígol,

i semblava que somreien quan els acostava

sense cap temor, l’objectiu de la càmera del mòbil.

Es movien alegres i pacífiques, del lila al groc,

del verd al taronja, de la farigola al romaní.

M’he quedat embadalit amb l’espectacle

escoltant atent el brunzit de les ales,

amb la bellesa del groc intens i lenificant.

He entrat a casa somrient de la sort que havia fet.