També és mala sort, sortir d’un quadre
i acabar enganxat en una pedra.
Passar de ma en ma, d’artista a artista
però sempre presoner i esporuguit.
Bramar fins estrafer la veu i la cara,
cridar cap a l’infinit, sense motiu.
Seria bo, que el pintor i la pedraire
ens expliquessin ja per fi i d’una vegada
a que treu cap, tanta cridòria,
enlloc de passar-se
el mort de mans,
i deixar-nos en la dolça incògnita,
mentre admirem el ser espantat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada