DEIXARÉ DE PLOURE

Algun dia deixaré de ploure,

i em miraré a aquell mirall

que forma les aigües del meu riu,

i percebré nítidament,  una a una

les arrugues que els anys

i les experiències m’han conferit.

Algun dia deixaré de ploure

i miraré amb emoció i estupor,

el meu arc de Sant Martí imaginari,

aquell lluminós bosc de fades

en el que he somniat migdiades,

aquell paradís de fullatges

on he cregut, des de petit

que s’amagava el tresor dels pirates.

BULL LA SANG

Bull la sang en plena primavera,

com esclaten els colors groc de la ginesta,

com s’acoloreixen els camps del roig de roselles

com es ruboritzen les galtes dels amants.

Bull la sang amb els colors de l’estació,

mentre als camps de refugiats

la lluna envermelleix de vergonya.

SUÏCIDA

Va jugar a ser Déu.

Va triar el dia,

va triar el lloc,

va triar l’hora.

Era massa orgullós

per a no decidir ell.

Va jugar a ser Déu

i va dir adéu.

MERDA

El president de l’associació contra la ludopatia,

ha deixat la presidència, perquè li ha tocat la loteria.

El dirigent d’alcohòlics anònims ha sortit de l’anonimat,

tancant un a un els bars del barri, ben torrat.

El pneumòleg deixa cada cinc minuts la consulta,

per amagar-se pels racons i encendre un cigarret.

La presidenta d’aquella associació contra el racisme,

ha fet fora la dona de fer feines, perquè feia el ramadà.

El secretari general d’aquell partit famós d’esquerres,

cada nit abans de dormir, resa i canta el cara al sol.

Aquell anarquista combatiu, convençut i anticapitalista

rondina , perquè el seu Iphone ha perdut la cobertura.

Aquella votant cristiana de dretes de sempre,

porta la seva filla a l’hospital perquè hi avorti.

Aquell refotut independentista de tota la vida...

...quan marca Iniesta amb la roja, crida GOOOOOOOL

I JO TRIST...

Anava caient la tarda, mansa

com un cabdell de llana descabdellat.

La tramuntana removia els arbres,

i des de la finestra de l’habitació

semblaven guerrers armats

dansant una espècie de haka

executada a càmera lenta.

Els camps verds primaverals

es movien enjogassats i alegres,

com si fossin un mar calmat.

Les restes de la festa infantil,

les garlandes, les banderetes

corrien d’un cantó a l’altre

penjant dels fils que ja cedien.

La neu, llunyana del Canigó

es desfeia en aigua muntanya avall.

El gat jugava amb les restes del cabdell

i els gossos jeien estirats a l’herba,

aprofitant centímetre a centímetre

la poca estona de sol que quedava.

Un paradís.

I jo trist... Ves per on...

ALLÒ QUE MAI SERÉ

ALLÒ QUE MAI SERÉ.
Sota la pluja de primavera,
m’he fet riu.
He deixat córrer cos avall
totes les penes.
En el passeig pels camins emboirats
he liquat tot el que em pesava,
m’he buidat de pensaments,
m’he despullat de sentiments,
m’he aigualit gram a gram.
M’he deixat anar sobre una rosa,
tan vermella com la sang
i he recorregut lentament
tots els seus pètals.
He somiat recórrer com a gota,
cada un dels centímetres
de la teva pell...

Finalment,
m’ha despertat la llum d’un llampec,
i m’ha espantat el so del tro.
Aleshores m'he adonat
que simplement, no sóc res.

LÀPIDA

Ell no volia.

Era la primera vegada.

Se li va anar la mà.

Se li van creuar els cables.

Va ser l’alcohol.

Van ser els nervis.

Va ser l’estrès.

No volia dir-li el que va dir.

No volia fer el que va fer.

Va ser sense voler.

Ell no és així.

Estava com posseït.

Mai havia estat violent.

Ella el va provocar.

No li tindrà en compte.

Sap que ella el perdonarà.

Ell li portarà flors.

Ell plorarà com un nen.

La culpa, sempre és d’un altre.

No tornarà a passar.

No tornarà a passar.

No tornarà a passar...

Ella el creu.

Ella l’estima.

Ella el perdona.

Ella accepta les flors.

Ella accepta els petons.

Ella diu que està tot oblidat.

Ella jau.

Ell somriu.

Ella sotmesa.

Ell, el mascle.

FEDERICO

Ara que les bales costen tant poc,

que la vida cada vegada val menys,

que la mort viu  amagada a les cantonades,

recordo el poeta.

Aquelles bales feixistes ,

aquelles bales covardes,

aquelles bales injustes,

aquelles bales arbitràries,

aquelles bales infames,

aquelles bales...

Les que mataren al poeta,

les que foradaren el seu  ventall,

aquell ventall ple de vida i colors.

Aquelles bales que mataren  la paraula,

aquelles bales homòfobes,

aquelles bales nacionals,

que anihilaren les rimes,

la creativitat, la llengua, la raó.

En aquesta terra nostra, vostra,

en que valen més els “cojones”

que la més gran sensibilitat.

En aquesta puta terra,

hi van enterrar el poeta afusellat.

Per això cada dia, cada estació,

broten dels camps virginals,

nous poetes, noves paraules, noves raons.

Feia tant, que volia escriure del poeta....

EUROPA

Segueix plovent,

i tu Europa, aquell somni,

segueixes fent indissimuladament,

com aquell qui no sent ploure.

Segueixes girant la cara a la tragèdia,

perquè per a tu, la única tragèdia

són els mercats, els valors, els índexs.

Segueix plovent,

i les banderes de la pau, del miratge,

segueixen mullant-se, com es mullen els papers,

com es mullen les lleis, i els compromisos.

La vella Europa, aquell somni,

segueix sent , la vella utopia de sempre,

l’engany, el mirall que no reflecteix res de res.

Segueix plovent,

i als camps de refugiats,que no saben on refugiar-se

 plens de nens, que en la infància escapçada

no han viscut  més que guerres,

plens de joves,sense cap futur ni esperança

plens d’avis desenganyats i ja sense ràbia,

segueixen entomant estoics

aquesta pluja daurada, en forma de pixarada

que representa, tots i cada un dels valors,

d’aquesta Europa, sense valor ni vergonya.

Tu, Europa, aquell somni...Aquell malson.

TRENCADÍS

I de sobte, t’arriba un ganivet

i et forada l’estomac. Foc amic.

I penses que no pot ser,

que això no et pot passar a tu,

que simplement no toca,

i veus que tot el voltant

són figures que es riuen de tu,

com en un somni pesat,

com en un malson repetitiu,

i la ferida et fa mal,

l’esvoranc supura sang i fel,

i penses que això no et passa a tu,

que simplement estàs somniant

i que de sobte et despertaràs

i somriuràs entre suor gelada,

i pensaràs que segueixes viu

en el teu mon de merda

on tot està controlat

i és plàcid i senzill.

I veuràs d’una manera segura,

que la vida se t’esmuny

pel trencadís de l’ànima.

CONTRADICCIONS

Tenim ideologia.

Odiem els corruptes, i els farsants,

els malversadors i els evasors fiscals.

Els que fan amb el que és públic

un us privat i delictiu.

Els que fan amb el que és privat

un us públicament delictiu.

Som d’esquerres, de centre esquerra,

ecologistes, socialistes, comunistes...”istes”.

Paguem tots els nostres impostos,

i ens revolta que d’altres no ho facin,

simplement, perquè tenim ideologia.

Volem una societat més justa,

més neta, més igualitària,

 sense tantes diferències

entre rics i pobres.

Volem una repartició dels bens

més sensata, perquè tot és de tots.

Tot

és

de

tots...

També ens repugnen les guerres

i tots aquells qui les financen.

La venda d’armes i els conflictes bèl·lics

provocats per obscurs interessos comercials,

i ens horroritzen les morts que ocasionen,

la fam, la por, els desplaçats, els refugiats...

A més, som ateus, i no creiem en Déus,

no creiem en sants ni verges,

no creiem en ídols de fang,

ni en icones sagrades....Però...

Però...en aquell moment,

en aquell instant màgic,

en aquell instant d’explosió col·lectiva,

d’èxtasi incontrolable....

Aixequem els braços amunt

fent una immensa reverència,

cagant-nos en els nostres més sagrats ideals

i ens engargallem unitàriament,

clamorosament,  tràgicament...

Cridant :

MESSI...MESSI...MESSI...

...Contradiccions...

LA SÍNIA

Fa temps que no sent per les venes

aquella sensació del perill del vol.

Aquell pessigolleig entusiasta

de la volta repetitiva i viral.

Temps que no sent els xiscles dels nens

els oh, d’admiració de cada volta,

l’escalfor del bes dels amants extasiats.

Fa temps que ha deixat que l’heura

envaeixi cada un dels seus músculs.

Temps que ha deixat de ser útil

per passar a ser simplement bellesa.

ANNA MERCURY

Anna, se’t veu a la cara quan cantes.
Està clar que ets una drogoaddicta,

fas cara d’un plaer desconegut.

Se’t veu posseïda per ves a saber

quin producte al·lucinogen

que et traspua la pell, i les parpelles.

Suposo que també deus ser traficant,

malauradament, una cosa porta l’altra.

Trafiques oi?. Ho sabia.

I aquesta veu?, de veritat ens vols fer creure

que aquesta veu és natural?

que no hi ha drogues de disseny?

Que s’enforteix i es suavitza en un instant?

Que es transforma seguint les ones

i s’eternitza dins la gola dibuixant

una a una les notes del pentagrama?

a mi no m’enganyes Anna.

Posseeixes la droga més fascinant de totes,

la música a les venes.

Trafiques sense pudor tota la sensibilitat

de la que ets capaç.

Escoltant-te, m’has fet volar com un pobre cocaïnòman.

Gràcies.

Que cap gris policia t’intercepti aquesta partida de droga
fascinant.

DOS DE MARÇ

Recordo aquell dia trist.

Les campanes de Gràcia

tocant a morts lentament.

No recordo si el dia era fred,

però estàvem tots glaçats.

Amb els meus tretze anys

es va forjar un odi immens,

una sensació d’odi que encara

cada dos de març m’assalta.

Encara que sembli mentida,

recordo les campanes, tonc, tolonc,

lentes, tristes, emprenyades.

La injustícia prenia forma de garrot,

la llibertat quedava tacada de sang,

l’ésser humà, baixava un graó

en la seva trista evolució.

Com les campanes de Gràcia,

aquell trist dos de març

tot va quedar alentit i buit.

POESIA

Des de dins del meu poema t’escric.

A tu que un dia arribares riallera

com una tempesta d’aigua de part.

T’escric engarjolat entre les lletres,

presoner de tots i cada un dels mots

que fa tant de temps em regales.

No serveixo per a gaire res, ja ho saps,

per això de dins del petit poema

et dono la més alegre benvinguda,

cada vegada que em portes a ulls clucs

davant el teclat, davant la meva raó de ser.

NITS DE POESIA

Ajuda’m  a gronxar el món.

Ho farem amb paraules i poesia,

amb somriures i rialles.

Per un instant fingirem

que som feliços, i tal vegada,

potser ho aconseguim.

I si no, l’esforç haurà valgut la pena.

Jugarem amb l’escalfor

i la saliva, com quan érem infants,

i ens deixarem anar i venir

colgats de l’eix de la paraula.

Farem bombolles de sabó,

o jugarem a la xarranca,

tant se val, serà la nostra estona.

L’estona inviolable, on jo recitaré

i tu m’escoltaràs embadalida.

L’estona clandestina on tu recitaràs,

i jo t’escoltaré entre bambolines.

EL MONSTRE

I el monstre aixecà la mà,

destruint un paisatge

on l’ànima feia dies

que ja era difunta.

I després del bombardeig

se sentí la rialla histèrica

dels vencedors fanàtics,

que contemplant la seva obra,

orinaren sobre la única cantonada

que quedava en peus.

I amb la cuirassa de la raó

que els donava un Déu inexistent,

deixaren la petja espantosa

de la seva obra inacabada.

I el monstre marxà de l’indret,

buscant altres llenços

on escopir la seva ira absurda,

el seu crit de visca la mort,

la seva cara ensangonada,

el seu esperit destructor.

Maleïts siguin.

DIUEN, DIUEN, DIUEN...

He estat parlant a les plantes,

diuen que és bo.

Cap d’elles no m’ha contestat,

diuen que és normal.

Les he regat amb aigua reciclada,

diuen que és sostenible.

Les he esporgat de males herbes,

diuen que és el que cal.

Els he ruixat les fulles pel pugó

diuen que creixen més sanes.

He passat el matí distret

diuen que és saludable.

Esperaré amb ànsia la primavera,

per veure si em contesten

amb una flor ben ufana,

i si no, seguiré parlant amb elles.

Diguin el que diguin, elles diuen diuen diuen,

coses més boniques que segons qui.

LA BLANCANEUS

Després de canviar tots els bolquers,

de posar totes les rentadores,

de fer el sopar, el dinar, l’esmorzar,

de passar l’escombra i el pal de fregar,

de preparar les farinetes dels petits,

de plegar i planxar tota la roba,

de fer la compra de la setmana,

de sorgir els mitjons i aparellar-los,

d’endreçar l’habitació i fer els llits...

La blancaneus li va dir al Princep:

“Aquí et quedes, amb el teu regne”,

i va marxar orgullosa per la porta,

tot cantant l’himne de Riego...

GARTXOT

Li falten dents i malgrat això

les paraules li surten mastegades,

en cada acord li surt l’ànima de dins,

des de la seva cantonada de sempre,

de la que es nega a marxar, a fugir,

la seva oficina, el seu lloc de feina.

Mastega les paraules i les escup,

com escupen les bruixes el verí,

o els infants el xiclet que ja no te gust.

I amb la seva veu, lleugerament nassal,

m’acosta al seu país, al verdader,

el que es juga la vida a les cantonades

allí on ell canta, allí on ell treballa

entre la indiferència de la gent,

entre el brogit dels cotxes i els nens,

amb l’única companyia de la seva guitarra,

la seva amant, la seva fidel amant,

i la seva inconfusible boina i camisa estripada,

com la veu, com les cançons, com la seva vida.