Li falten dents i malgrat això
les paraules li surten mastegades,
en cada acord li surt l’ànima de dins,
des de la seva cantonada de sempre,
de la que es nega a marxar, a fugir,
la seva oficina, el seu lloc de feina.
Mastega les paraules i les escup,
com escupen les bruixes el verí,
o els infants el xiclet que ja no te gust.
I amb la seva veu, lleugerament nassal,
m’acosta al seu país, al verdader,
el que es juga la vida a les cantonades
allí on ell canta, allí on ell treballa
entre la indiferència de la gent,
entre el brogit dels cotxes i els nens,
amb l’única companyia de la seva guitarra,
la seva amant, la seva fidel amant,
i la seva inconfusible boina i camisa estripada,
com la veu, com les cançons, com la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada