Sota la pluja de primavera,
m’he fet riu.
He deixat córrer cos avall
totes les penes.
En el passeig pels camins emboirats
he liquat tot el que em pesava,
m’he buidat de pensaments,
m’he despullat de sentiments,
m’he aigualit gram a gram.
M’he deixat anar sobre una rosa,
tan vermella com la sang
i he recorregut lentament
tots els seus pètals.
He somiat recórrer com a gota,
cada un dels centímetres
de la teva pell...
Finalment,
m’ha despertat la llum d’un llampec,
i m’ha espantat el so del tro.
Aleshores m'he adonat
que simplement, no sóc res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada