He sentit la remor del tambor entre els meus
dits,
i he seguit imaginant els meus llavis sobre
els teus.
Les meves mans furgant per les arestes del teu
cos,
i el contacte suau i tendre de la teva pell
blanca.
M’he imaginat escampat entre els teus papers,
formant part de manera diminuta i
insignificant
d’alguna de les lletres de qualsevol dels teus
poemes.
He tancat els ulls mentre les onades anaven i
venien
al compàs que jo els marcava. M’he sentit Déu,
i per un instant, he jugat a imaginar-te arran
de platja,
plena de sorra per les cuixes, pels braços i
pels pits.
He retornat poc a poc obrint els ulls al meu
present
i al lleu contacte dels meus dits amb el
tambor,
i he recordat que de dotze a vuit les hores
són ermes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada