8.10.13

DE DOTZE A VUIT



He sentit la remor del tambor entre els meus dits,
i he seguit imaginant els meus llavis sobre els teus.
Les meves mans furgant per les arestes del teu cos,
i el contacte suau i tendre de la teva pell blanca.
M’he imaginat escampat entre els teus papers,
formant part de manera diminuta i insignificant
d’alguna de les lletres de qualsevol dels teus poemes.
He tancat els ulls mentre les onades anaven i venien
al compàs que jo els marcava. M’he sentit Déu,
i per un instant, he jugat a imaginar-te arran de platja,
plena de sorra per les cuixes, pels braços i pels pits.
He retornat poc a poc obrint els ulls al meu present
i al lleu contacte dels meus dits amb el tambor,
i he recordat que de dotze a vuit les hores són ermes...