LLAPIS

 

He deixat el llapis endreçat

al calaix dels mals endreços,

allí on guardo el yoyó, les bales,

els botons i el cotxe teledirigit,

lluny ja de la meva infantesa,

d’aquells moments de nostàlgia.

No vull formar part d’aquesta tribu

d’aquesta colla d’erudits enllepissats

que viuen permanentment en un pòdium

amb una base feta tan sols de fang.

He mal guardat l’estimat llapis

que m’ajudava a passar els mals moments,

i em servia de diadema en dies feliços.

Ara és ja com l’unicorn d’en Silvio,

perdut en un immens tsunami de sentiments.

Potser, l’absurditat em portarà

un dia, qui sap, si a rebuscar-lo,

sóc així d’incongruent i de poc fiar.

Confio però, en la meva capacitat enorme,

brutalment enorme de desordenar-ho tot,

i que el petit llapis, reposi eternament

en la foscor més recòndita d’aquell calaix,

on hi guardo els records que no vull tornar a veure.

CATANA

 

I ara per fi,

renego de tot el que he escrit.

Recullo del terra la daga,

aquella oblidada, i tallo un a un

tots els mots, com el diamant talla el vidre,

d’una manera neta, quasi quirúrgica.

Tot seguit, llenço la daga i la canvio

per una fulla molt més contundent,

i em declaro a mi mateix culpable,

i em sentencio amb la pena de mort.

Que difícil és executar-se un mateix

i tallar-se el coll amb una catana.

JOC DE CARTES

Juguem si vols a aquest joc de cartes

on manen els reis i els garrots,

les espases i els maleïts diners

en forma d’ors lluents i goluts.

On cada pas és una declaració de guerra,

on tot acaba quan s’ajunten a la mà

els símbols i els refotuts egoismes.

ULLS I MIRADES 14 -PRIDE-

 

He arrencat

els teus ulls de les conques

amb la mateixa i simple facilitat

que s’arrenca una cloïssa de la clova.

No ha estat un acte barroer o violent

tan sols volia preservar la bellesa,

volia preservar una llum intensa,

que dins la capseta finalment s’ha apagat.

Ho he fet simplement com un acte d’amor

sense pensar en cap de les conseqüències,

i ara penso que potser t’he perdut per sempre

en aquest camí incert i absurd cap a l’abisme.

ULLS I MIRADES 13 -ROGER-

Com un cirurgià

he descavalcat ulls de les seves conques.

He intentat engolir totes les seves belleses.

Com un pidolaire, he mendicat pupil·les,

mirades o simplement instants de llum.

He cercat en cada fotografia una llavor d’or,

una mina del rei Salomó on fer-me ric,

i me n’he fet amb cada descobriment.

I he trobat tresors, i tant que n’he trobat,

i m’he banyat nu en cada mar d’iris,

en cada llambregada d’ulls furtats.

I avui he topat amb tu, que et tinc a prop,

i he descobert que les coses més boniques

són sempre les properes, les nostres.

He vist en tu, la màgia de la joventut,

la insolència de l’adolescència d’antuvi,

i he decidit que potser ja n’hi havia prou,

que havia trobat per fi la meva Nirvana...

fins que uns altres ulls, una altra mirada,

em sedueixi prou per tornar al vaixell

que du a la meva enyorada Itaca...

ULLS I MIRADES 12 -MARIAN-

A pocs centímetres de la més pura bellesa, s’atansa l nit més blava dansat per pupil·les com en un mar tendre, lluminós i encalmat. I el blau de tots els blaus, perfora mapes, trenca esquemes, dibuixa contorns i horitzons, esquitxa calma, i retorna mandrós al seu nucli. Ens deixem portar pel seu vaivé insistent i voldríem no despertar mai més d’aquest somni, entre líquid i escumós, entre flonjo i electritzant. A pocs centímetres de la més pura bellesa, nedo com dofí entre les aigües dels teus ulls.

ULLS I MIRADES 11 -SUE ELLEN-

 

 Pausadament rebel

em mires entre curiositat

i urpes esmolades.

Les tonalitats de pell

et fan semblar entre seductora

i terriblement perillosa.

Et vull així, dòcil a estones,

i rebel per sempre més,

aritogàtica i quilla de barri,

aquesta barreja meravellosa

de sensualitat assassina.

Mira’m,

acotxa’t a les meves cames,

i quan intenti acaronar-te,

deixa anar les ungles,

no ets la mascota de ningú.

PARAIGÜES

 

Em refugiaré en les paraules

quan la borrasca de l'esperit

vingui a xopar-me l’ànima,

amb la crueltat persistent

que tenen les llevantades.

Obriré el paraigua caduc,

aquell que du gravat el nom,

que tapa just el que ha de tapar

i deixa a l’aire lliure els espants,

les males idees, les vergonyes.

Esperaré que escampi la pluja

i després sortiré a olorar

tots i cada un dels vells racons,

on passejàvem a la infantesa

quan érem innocents de tot,

i el pas del temps encara

- i és molt dir -

no ens havia tornat covards

i terriblement acomodats.

Em refugiaré en les paraules,

quan escampi i tan sols

quedin els núvols del teu somris.

ULLS I MIRADES 10 -AUTORETRAT-

 

Amb els ulls oberts

i el centre de gravetat descentrat,

puc veure la línia de l’horitzó,

aquella línia imaginària llunyana

que em recorda que totes i tots caminem

pausadament i entre rialles, cap a l’autodestrucció.

Tot perfectament programat i decidit,

sense més esperança que la que aquella

que cadascú es vulgui fabricar a mida.

Autodestrucció com a espècie, com a individu,

com a país, com a llengua, com a societat.

Restem indefensos per la nostra pròpia covardia,

per la nostra insultant i absurda inacció,

per la nostra enorme estupidesa amanida de mandra,

per tants i tants litres de vaselina consumida,

que d’això es tracta, simplement de consumir,

la paradoxa de tot plegat, consumir per consumir-nos.

Fer veure que lluitem sense moure un dit,

amb un seient perfectament configurat

amb la forma obscena i egocèntrica del nostre cul.

Amb els ulls oberts i cansats, visualitzo l’apocalipsi,

resumit en una selfie, altrament dit, autoretrat.

ULLS I MIRADES 9 -ROSA-

 Els dies trontollen

amb l’energia dels nou-nats,

els que han redescobert en la natura

una manera d’omplir el vell cistell

de fruites fresques de temporada,

aquells que han decidit ser lliures,

jugant-s’ho tot a una carta, la bona.

Els que han triat el bé més preuat,

aquells que han decidit viure i riure,

i en la mirada transmeten llibertat. 

ULLS I MIRADES 8 -PILAR-

 

M’he llevat, buscant un verd,

no sabia molt bé de quina tonalitat,

simplement un verd, que fos intens,

que fos lleuger i a la vegada sincer.

He trobat un verd interrogant,

un verd fiscalitzador i enigmàtic,

un verd que malgrat tot desprèn pau.

M’he llevat buscant un verd,

i he trobat tots els verds de la natura.

ULLS I MIRADES -FERRAN-

 

De petit

et cantava cançons de bressol, de l’Albert Pla.

Em miraves amb els ulls oberts, esbatanats,

i sempre reies primer amb els ulls, com ara.

He furgat durant anys en la teva mirada

per intentar entendre la lluïssor que desprenia,

aquella curiositat innata que et governa els dies,

aquella bondat infinita de sota les pestanyes.

He somniat tenir una mirada neta com la teva,

i sempre m’he quedat curt per a descriure-la.

No deixis mai que cap grisor la malmeti,

que cap destí imprevist, tèrbol i covard

et faci aclucar els teus ulls, com dos fars

en la més negre i terrible tempesta.

ULLS I MIRADES -GEMMA-

 

Esbojarradament els cabells

intenten malmetre la calma,

aquella calma que transmeten

els teus ulls verds i insubmisos.

Solcats per canoes d’augment

naveguen valents entre onades

en forma de belles arrugues

que t'humanitzen la cara.

Ulls que abracen càlidament

a cada batec, a cada cantonada.

ULLS I MIRADES 5 -ADA-

 

Segueixo embadalit mirant-te.

La corba de les parpelles,

la fragilitat de les pestanyes,

la perfecció lluminosa de l’iris,

el color blanc de l'escleròtica,

la llum intensa de les pupil·les,

el llagrimal sempre a punt,

a punt del plor i la rialla,

a punt d’emmirallar-se

a punt.

La corona estilitzada de les celles...

Però sobretot, la lluentor de la mirada...

I alguna pota de gall encisadora.

ULLS I MIRADES 4 -N'DONGO-

 

He palpat molta negror als teus ulls,

massa por per tan poca edat. Massa.

La mirada es desvia del front, poruga,

res és al seu lloc, tot naufraga, tot put.

Poca esperança, poca taula de salvació

per reflotar tanta bellesa infantil robada.

Tan sols trossos de fusta suren al voltant

per jugar a imaginar canoes i vaixells,

i enmig de la nit, dues esferes blanques,

que li envolten la cara i les pupil·les

acompanyen a una lluna entre tanta negror.

ULLS I MIRADES 3 -OSASUNA-

 

Mirada trista per un tros d’os,

res de nou, la vida quotidiana,

aquella que ens persegueix,

la que ens acarona i acompanya.

Res de nou, ni en el món animal

ni en les misèries més humanes.

L’Osasuna em mira entristida,

i els seus ulls marrons i brillants

em besen amb les pupil·les

mentre tinc l’os a les mans.

ULLS I MIRADES 2 -MONTSE-

 

 La tristor, no pot amagar mai la bellesa,

ni tan sols l’amargor, obviar la dolçor.

He vist en uns ulls, la verdor del mar,

la lluïssor amagada de l’esperança.

Res és prou trist per a ser tingut en compte,

res prou estrany per amagar aquell imput

que ens transporta als estadis meravellosos

que s’obren com telons carmí de teatres

on la vida recomença cada dia, cada nit,

cada matí, cada ahir, cada demà, cada sol.

Les pestanyes ondulades fan d’onades

i la verdor de les pupil·les ens commou.

L’horitzó potser no es tan llunyà com sembla.

Milions de gavines ens acompanyen el pas.

 

ULLS I MIRADES 1 -MARIA-

 

 Tots els naufragis, en un sol naufragi,

i aquell color marronós que agafa el mar

quan s’esvalota, es confon, s’enterboleix.

Tots els naufragis dins una pupil·la sorpresa,

que mira espantada com el món s’enfonsa

o tan sols sura dins una fràgil closca d’anou.

Tots els naufragis atlàntics ple d’illes petites,

ple de monstres marins, alats o terraqüis,

de volcans esverats, rebels o entremaliats,

i ple també d’autèntiques mirades fascinants...

DE NIT

 

Si m’has de dir alguna cosa diga-me-la de nit,

quan els ulls clucs m’acostin a l’estimball dels somnis

i les llumetes dels estels parpellegin al nostre voltant.

Parla’m fluixet, sensualment, per fruir de la pell de gallina

que el teu timbre de veu em causarà en sentir el xiuxiueig.

Diga’m el que vulguis, el que sentis, però que sigui de nit,

on els mussols ens regalen el seu cant monòton i repetitiu,

on les bruixes es pentinen a la llum de la lluna fosforescent

i els nans dansen al voltant de les fogueres enceses als boscs.

Parla’m de nit, com ho faries amb tu mateixa i explica’m

sense perdre cap detall, tots els teus somnis, les teves il·lusions,

tots els teus orgasmes, totes les teves aventures i desventures.

Si m’has de dir alguna cosa, fuig del sol, refugiat en la nit,

palau dels somnis, dels sons, i de totes i cada una de les delícies.

MARIDATGE

 

En honor a la majoria,

els que no hi són i mai més hi seran,

els absents, els enyorats, els difunts,

llenço un ram de flors fresques al vent

i deixo que caiguin en les profunditats

d’aquell abisme fosc que tinc als peus.

I en aquella barana meravellosa i fascinant,

amb el vi dolç jugant entremaliat al paladar,

amb Barcelona al fons plena de llumetes,

la boira que mig tapa la caixeta de jocs

d’aquell Tibidabo de la meva infantesa,

deixo impregnada la imatge enjogassada

de dos amants joves i inexperts que es besen

transformant aquell maridatge en un joc màgic,

en un instant plenament irrepetible de sabors.

Els miro amb enveja, mentre la boira inusual

els converteix en una absurda calcomania

d’aquest paisatge amb milers de gotes de plugim

mesclades amb saliva i carmí, amb desig i passió.

I torno a mirar l’estimada Barcelona fonent-se ja

en una pluja torrencial, com feia molts anys,

on els paraigües es dobleguen i els sense sostre

s’aixopluguen en estances d’uns caixers inexistents,

-maleit capitalisme que nega fins i tot l’aire i l'alè

als pobres miserables que ja no tenen res de res-.

En honor a la majoria,

als qui ens han deixat al llarg dels anys i segles,

llenço des d’aquesta talaia que ens ha regalat el temps

un ram preciós de roses a destemps, de gladiols,

de margarides ja pansides com les il·lusions...

I com deia la pel·lícula, acompanyo la imatge del petó

amb un: «sempre ens quedarà Barcelona...»