No es tem per la seva vida....
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults, i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.

Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...

Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?

No es tem per la seva vida.

Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?

Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Que li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?.

Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el mon, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.

La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipòcrita....

No es tem per la seva vida...

EUFORIA

Un cop més imprudentment
he llençat campanes al vol,
oblidant que el seu retruc podia ensordir-me.

Un cop més, innocentment
he tornat a somniar truites,
sense pensar que se’m podien cremar els ous.

Un cop més, ingènuament
he tornat a fer volar coloms
i sense compassió se m’han tornat a cagar a sobre.

ELS GIRA-SOLS

Els gira-sols
giren la cara espantats
giren la cara plorosos
giren la cara enutjats
giren la cara rabiosos
giren la cara estafats
giren la cara queixosos.

Giren la cara malats, avergonyits, indignats, melangiosos,
giren la cara cardats, enfadats, escaldats, maliciosos


GIREN LA CARA!!!!

Als gira-sols tant bonics, tampoc no els agraden les guerres.

NADAL A GARITA

Cau la neu molt poc a poc,

la veig pel mig de la reixa,

cercant cada racó de terra

per oferir-nos un blanc mantell.

Cau la neu en la nit freda.

cau la neu molt poc a poc,

la veig cobrint les garites,

la veig enblanquint fussells

mentre els militars conspiren.

Cau la neu malgrat tots ells.

Cau la neu molt poc a poc

aquest nadal serà fred,

Jesús serà a l'establia

amb Maria i amb Josep.

Cau la neu amb alegría.

FERRAN

Avui he provat de sostenir-te la mirada,
que difícil em resulta suportar la seva llum,
m’has desmuntat amb una sola rialla
i brandant els braços, he tingut d’alçar-te amunt,
amb una baba m’has regat tota la cara.

Els teus peus inquiets no deixen de moure’s
buscant inquiets les primeres pases.

Tens per a tu el camí que triïs, tot per estrenar,
i un mon sencer per viure’l.

EL PARADÍS

Mozart segueix tocant,
aliè a tot, engarjolat dins el meu compacte
-si aixequés el cap!!-
Jo, amb els sentiments en estat de catalèpsia
enfonsat en el sofà, em deixo dur flotant
per la seva màgica i voluptuosa musica.

Per ser al paradís
només em manca l’escalfor de la teva ma
i el teu somrís afrodisíac

COM EL VENT

Has marxat veloç,
com els núvols portats per la tramuntana.
M'has deixat sec,
com el vent del nord que tot ho remou.

La tarda ha seguit rogenca i neguitosa
somniant entre cotons la teva mirada,
intentant inútilment no perdre'n cap matís.

La teva mirada s'em fa furtiva quan no hi ets,
els teus llavis els recodo com dolça melmelada.
Les lletres es fan escasses, les frases absurdes,
tot es més sec, inútil, neguitós i rogenc quan em deixes...

PANFLET

A l’Afganistan, ni estan, ni són, ni podran ser.
sobreviuen, malviuen del seu propi odi
sota els vels miserables dels tals, i dels bans
i la llibertat duradora dels americans....
(guantanamera, guajira guantanameraaaaa)

Una altre estrella de David
ha caigut de punta sobre el que queda dels territoris ocupats.
Ha punxat directament el pit, d’una dona que donava de mamar...

L’assassinat selectiu ha estat un èxit,
el terror, ha estat tallat d’arrel.

A l’Iraq,
la ira iracunda, irradia irritació, per la invasió inhumana,
il·lògica, infernal, impúdica, immoral, impopular, il·legal,
irresponsable, injusta d’uns individuus idiotitzats
amb inclinacions indecents, buscant armes innexistents,
i amb idees indefectiblement inadmisibles...
i...mecagon la mare que els va parir!!!

Un tren carregat d’innocents esclata al paradís
“sang per sang, destrucció per destrucció”
(argumenten els pàries, els desposseits)
Dessenes de mòbils que sonen en va al mig de la ferralla...

Amena información gratuita, ha sido imposible realizar la conexión,
el teléfono marcado nunca mas estará disponible...

(vamos a contar mentidas tralara, vamos a contar mentidas tralaraaaaaaa)
Un bigoti ridícul, plora amb llàgrimes de cocodril les desgràcies,
i fregant-se les mans, fa comptes sobre la rentabilitat dels morts,
segons la procedència dels assassins i l’idoma que parlin,
mentre la llengua de sota el bigoti, menteix i menteix, i menteix
i menteix fins a l’esgotament.

I després de mentir, manipula i manipula, i manipula i manipula Pupularrrrrrr.
Milers d’ulls que s’obren vomitant sobre el mercadeig de cadàvers.

Per cert, la NASA vol crear a Mart, les condicions favorables
per poder desenvolupar vida inteligent....VIDA INTELIGENT?
Les estrelles són allí dalt esperant-nos...
...les barres, les posen ells.

ILLA

Sobre la nit d’estels encreuats, fugaços i intrèpids, la lluna plena i rodona, feta a mida dels sentiments, feta expressa, com si d’un joc infantil es tractès, com si un conglomerat de coincidències haguessin decidit de fer els segons plaents i especials.
La lluna enrrojía el seu contorn potser imaginant els pensaments d’ell en veure com ella nua enfilava lentament l’aigua, deixava enrrera unes petjades també nues sobra la sorra humida. Tant humida com el desig d’ell sobre l’estora que el resguardava de tocar de peus a terra, de caure en la cruel realitat.
Els cabells negres i curts embellien el contorn d’aquella esquena i ella els espolsà al vent, creant una imatge encara més sensual i seductora.
Dirigía pesadament les cames dins l’aigua temperada, quant es girà, oferint-li la ma, convidant-lo a desflorar junts la quietut de la mar inmaculada i calmosa, sols trencada per alguna gavina que sopava.
la seva silueta torçada, amb la cuixa tibant, recolzada i el pit madur i ferm acabat en punta enmarronida, i els ulls plens de desig i els llavis entreoberts convidant la besada.
Ell s’aixecà de la sorra lentament, i acabà de desvestir-se per acompanyar-la. Somniava ser formigueta per passejar la seva esquena fins a les galtes del cul, i baixar per darrera les cuixes i enrredar-se entre els pels del púbis...quines pessigolles, imagines?.
Lentament la seguí fins on era, i li agafa la ma tendrament, despres l’agafà per la cintura fent lliscar la ma fins al gluti que acaronà amb passió i cura.
Ella el va fer seure arran de sorra, on batien les onades
suaaaaaaaaaauuuuuuuuuuuss....shuuuuuuuuuuuuuuuuu.....shuuuuuuuuuuuuu.......
les ganvines seguien xisclant com endevinant el que venia kiiiiiiiiiiiiiiaaaaaaaa........
kiaaaaaaaaaaaaaaaaaaa........ tot era pau, tot en el estat idòni, en el millor dels estats.
Ella acostà lentament la seva boca a la d’ell, entreoberta, no com els amics que es despedeixen amb un simple frec de llavis, aquell era un petó de desig, llarg, humit, perdurable, i després feu baixar la llengua pel coll, el pit, la panxa, el melic...el sexe...
Desprès s’assegué a sobre d’ell amb les cames obertes aconseguint una penetració ferma i forta. No es movien, no calia, ell dins ella, i al fons la lluna poderosa fent-los llum, fent-los ombra, portant-los a estadis de desig suprem. Potser haguessin volgut morir alli, sols, units, sentint-se estimats i desitjats per un igual, en una equació perfecte, on la ics queda obsoleta davant la realitat de l’amor. No calia desfer-ne cap entrellat, allí on tota matemàtica es una pantomima. Allí on la ciència agafa forma de dona i d’home, allí on la literatura només parla d’amor, i on els treballs manuals i orals guanyen als politics, allí on no existeixen els exàmens.
En aquell mon on nomès dos sers especials poden trobar-se i sobreviure a tot i a tothom.
En aquell paradís s’esperen. En aquell paradís, potser ja viuen.

MEI

Jugant amb la mort
vas perdre la partida
per dissort dels qui envejàvem
la senzilla bellesa dels teus mots,
l’acurada destresa dels colors
del teu pinzell que dibuixava
paisatges i records.

L’escac i mat ja anunciat,
ens deixa un somriure enyorat.

DIADA DE REFLEXIÓ

DIADA DE REFLEXIÓ

ELLS SON AQUI ENTRE NOSALTRES
AMB LA FEBLESA DELS INCERTS,
I AMB LA FEBLESA ESMOLEN DAGUES
I EN LA FEBLESA ELS FEM VALENTS...

Són aquí, ara els tenim pels carrers,
uns carrers que mai no han estat seus.
Darrera pancartes, pancartes, que mai no han volgut,
cridant darrera uns crits, que sempre els han espantat,
defensant idees...un mot que sempre els ha fet por,
demanant compulsivament justícia i llibertat,
dos conceptes que ells sempre han manipulat.
Reclamant pau...que ells associen amb càstig.
Hi són, no ho dubteu, ens vigilen amagats
sota les ales d’una au, la gavina, aquella au
que només s’alimenta de merda i de deixalles,
S’amaguen, sota els micròfons fanàtics
de rapinyaires sense escrúpols ni vergonya,
professionals de la mentida i la calumnia.
S’amaguen, sota la capa mesquina de bisbes mesquins,
sota un drap bicolor que ja han fet només seu.
S’amaguen sota els sons d’un himne
que han acaparat, com ho acaparen tot.
S’amaguen perquè no tenen res a oferir
que no sigui bilis, rancúnia o mentides.
I demanen pau i càstig, càstig i pau.
I juguen amb els morts i les seves famílies
i els fan escuts de les seves misèries,
i neguen l’amor els qui estimen diferent,
i clausuren mitjans de comunicació,
amb l’excusa de vetllar malaltissament
per la salut mental dels qui ja tenen alienats.
I demanen aigua pels seus camps de golf
i les formigoneres de les seves urbanitzacions
fraudulentes, absurdes i faraòniques.
I retallen drets als pobles, en nom dels pobles,
que no són seus, que mai seran seus,
que em de fer que mai no siguin seus.

Que la nostre feblesa, no els faci valents.

Tenen les llengües farcides de cicuta.
Són uns fills de PP....

CANÇÓ DE BRESSOL

Fes nones infant palestí
sobre el coixí cobert de rancor,
somnia amb joguines de pau
que el temps canviarà per dolor.
Els pares són a l'hort de l'espant,
sembrant i recollint més odi,
la teva herència petit infant,
serà la por i un ensagnat territori.




Acluca els ulls infant dels grans llacs,
avui tampoc toca guarir la gana,
res no hi ha al rebost, res plantat,
la terra és erma, les llavors molt cares,
et sentim proper en la distància
et sabem famèlic i molt sol,
i des de la nostre Disneylandia,
la teva misèria a tots ens dol.




Non non petit bosnià
recordes què et cantava la mare?
d'algun racó del més enllà
et mira molt enyorada.
Esgotat estas de guerres,
t'han deixat la infància escapçada,
t'han trencat joguines i escoles
amb un sec retruc de dalla.




Dorm si pots, nen algerià
que l'Islam et vigila l'estança,
tanca els ulls, potser demà

et passaran pel coll una espasa,

enviant-te potser a algun lloc

on ser infant no sigui una tara,

on nens blancs, negres o grocs,

juguin amb tu, sense por, ni recança.

DUES LLÀGRIMES......MOSTAR, SARAJEVO

Caminàvem pels carrers enrunats de Mostar,

espais ja buits de nens, de jocs i de records,

un colom -potser el de la pau?- ens sobrevola,

i ens defecta sobre el cap, sense cap dol.

Teníem la mort a dispesa,

amb ella ens llevàvem i anàvem al llit,

ens feia l'amor, mentre feiem la guerra,

i com a penyora, ens robava els fills...

PER...AQUELL...

Sonen els primers acords
i la ma s'allarga, fins l'inimaginable,
per notar el contacte calent,
per sentir el pas del temps,
per allunyar els mals pensaments,
per esgarrapar cada glopada de vida,
per acostar-se a tu com més millor,
per, per, per......
I el pensament retorna valent als teus braços,
i la saliva llisca arriscada pel teu cos
omplint cada porus de l'elixir més valuós,
aquell que increpa al conformisme,
aquell que juga amb cada defalliment,
aquell que viola cada frustració,
aquell que es riu de tot, i de tothom,
aquell que enjogassat et retorna a la infantesa
aquell, aquell, aquell...

Sonen amb passió els primers acords,
i la melodia es converteix en plaer,
en l’instant que els teus llavis fins
s’ajunten el suficient per fer lliscar entre les dents
dolçament un: “et desitjo”.

Aleshores la musica es converteix en nèctar,
la vida esdevé sentiment,
i aquell instant es banya en or.

El frec furtiu de la meva mà resseguint els teus dits,
milers de pels del braç que s’arrissen de plaer.
El teu somrís displicent i els ulls de mel,
i gent al voltant que res tenen a veure...o molt...
Ni un sol segon perquè els llavis s’ajuntin,
ni els braços extasiats de desig pels altres.
Presó dolça de sentiments amarats de passió.
En somnis et ressegueixo la pell del torç
reprodueixo cada missatge dels teus dits prop del sexe.
En somnis et somnio cuinant en la cuina dels somnis,
nua i desitjable, movent el cul en cada mirada meva.
Et pressento asseguda al sofà, mirant-me goluda
convidant-me a tastar, cada bes, cada carícia.

Dins teu, el mon es para, el temps no existeix,
només els teus sospirs, m’arrapen a la vida.

CIUTAT

La boca llaminera del metro engoleix gent sense parar.
Matins adormits de ciutat grisa, pluja insistent picant llambordes,
milers de cotxes burlant semàfors, buscant el divendres amb delit.
Simulacre de felicitat volàtil, calc fastigós d'ahir a aquesta hora.
El magribí venent tabac i mantes, i a la propera cantonada
la lasciva prostituta, ensenyant mig cul i la regatera del pitram.
El gos sense llinatge embrutant l'acera, la vella que espantada
baixa l'escala mecànica del metro sempre avariada.
El tren que s'escapa. Un altre. De fet no bé d'un….
Tres skins agredint dos homosexuals que es besaven a l'andana.
Ni l'amor pot escapar a tanta grisor…
Ciutat buida, on el món s’esvaeix a cada maleïda cantonada.
Fosca ciutat on tothom fuig acovardit de si mateix,
buscant l'hora de plegar, d'anar a casa a compartir la solitud,
veient televisió. L’únic tresor.

De sobte, al metro sona un mòbil
l'indigent de sota els cartrons es desensopeix,
aixecant els braços escopint al mon, l'olor d'alcohol
i contesta la trucada
Digui? Si, sóc jo

Ningú no se n'estranya.A ciutat, ja ningú no s'estranya de res.

LA VIDA

T'he conegut
encara que vesteixis Adolfo Domínguez,
i et perfumis amb Chanel, se qui ets.
Ets tu, la vida, cruel i puta qui et malvens
per quatre paraules correctes o ben dites.
T'he conegut,
com sempre tan falsa, pintada de llavis
i amb coloret, grotescament maquillada
per ves a saber qui, i per ves a saber que.
Ets tu qui sota l'aparença sana i neta
amagues tanta mentida, tanta merda….
Tu qui prostitueix allò que toca, i compres
tard o d'hora tothom qui se't rebel·la,
sense pressa i sense pausa ho fas teu.
T'he conegut,
en les mitges de seda que t'amaguen les varius
i la salut de pot que dissimula les arrugues.
Et conec, camella venedora de droga adulterada,
que liquides a preu d'or, el vi rebaixat amb aigua.
T'he conegut,
en els ulls defraudats de cada indigent
en la mirada espantada de cada immigrant
que trepitja mig mon buscant engrunes,
en cada pastera i els foscos calabossos.
En les bosses de pobresa de les ciutats
preocupades per la imatge i el disseny.
En el cinisme de més d'un solidari,
de més d'un Papa, de més de dos polítics….

De tant en tant, convé vomitar merda

per fruir de plaers com la teva companyia.

A PROPÒSIT D'UN MIRALL

Darrera el mirall, un retrat corcat pel temps,
burla groguenca del destí, rialla suau d'adolescents
de mirada perduda en un capvespre.
- tant sols una ombra del cos que vàrem ser….-
disfressa de llunyana joventut, record borrós d'enyorada infantesa.

Davant el mirall, realitat d'arrugues massa pronunciades,
dels anys que no perdonen i s'esmunyen molt de pressa.
I un somriure se t'escapa d'entre els llavis,
en sentir la musiqueta de gramola,
la rància cançó tants cops sentida
parlant-te d’antics amors, de temps llunyans,
de temps groguencs, de temps corcats.

MATI DE DISSABTE

Matí de dissabte,
A les orelles, la dolça veu
de la cantant americana
de la meva infantesa….
La casa del sol naixent…..
All my triells….
Em sento sol i poruc
com el seu presoner nº 9.
Aquella dolça veu em recorda
les esperances i il·lusions malbaratades,
aquella sensació de revolta contra tot,
aquella seguretat quasi malaltissa,
que tot seria diferent, i que el món era NOSTRE.

Davant meu l'ordinador, darrera les persianes,
que em separen abruptes més del que em penso,
del món. Del món real.

Algú, sobtadament para la música i posa la televisió.
és l'hora del Shin Shan.

TOT ESTÀ PERDUT. (?)

OCRE

Les branques del desmai dansen harmonioses
quasi sense fulles, nues sota el cel vermell grisós,
mentre l'estiu es descabdella sense pressa.
Tot esdevé llavors ocre, vora els camps adobats
entre soroll de serres que tallem socs, trets de caçadors,
i flaires d'humitat, de molsa i rovellons.
Tot es torna ocre vora els tolls i romegueres
i sembla que el bosc mort tranquil, esperant el fred,
i en el fons tot recomença vital i esperançat.

L'ocre esquitxa vida.