Caminàvem pels carrers enrunats de Mostar,
espais ja buits de nens, de jocs i de records,
un colom -potser el de la pau?- ens sobrevola,
i ens defecta sobre el cap, sense cap dol.
Teníem la mort a dispesa,
amb ella ens llevàvem i anàvem al llit,
ens feia l'amor, mentre feiem la guerra,
i com a penyora, ens robava els fills...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada