quimgilipoeta

CELS DE PORCELLANA


S’obre la nit,
com el teló d’un teatre de somnis entelats,
amb milers de cuquetes de llum juganeres,
com alegres bambolines, dibuixant paisatges impossibles,
sense més decorat que el seu encís,
ni apuntador que marqui cap més pauta,
que el propi miracle de tanta bellesa.
S’obren els ulls
davant la paleta d’un color clarobscur desconegut,
allí on cada estel es fon en so, en so de porcellana
amb milers de dolces i rítmiques campanetes
apagant-se i encenent-se aleatòriament.
I s’alça majestuós el so del silenci, de la Pau.
So taciturn , ple de crits, de laments i de carícies.
So, on el soroll de les bombes es barreja violent
amb el plor del nen i la rialla histèrica de la mare
que sense remei ni solució ho ha perdut tot.
La guerra, que tot s’ho emporta, que tot ho embruta...

Cels de porcellana, sobre cada nen soldat,
que creient-se un ser especial i indestructible
arma en mà, deixa la vida tirada a qualsevol acera
de qualsevol suburbi, de qualsevol ciutat en flames,
sense ni haver sentit un bes d’amor a la boca,
o un orgasme consentit...

Cels de porcellana sobre els ulls enyorats
de les mares de la plaça de maig
que esperen encara tornar a veure un somriure
del ser estimat, del que ja ni tant sols recorden
si li agradava somriure...

Cels de porcellana, pels qui maten per un Déu,
pels qui es maten per aquest Déu,
pels qui manen que d’altres es matin pel seu Déu,
i també pel mateix Déu, que ni existeix, ni ha manat res...

Cels de porcellana pels vençuts, pels oblidats, pels pàries,
pels sense sostre, pels vagabunds, i els desheretats,
pels infants i les dones maltractades...
Cels de porcellana sobre la vella Bagdad,
cels de porcellana il•luminant els Grans Llacs,
cels de porcellana plorant per Palestina,
cels de porcellana a Rwanda, els Balcans, Colòmbia, Brasil, l’Argentina...

I cels de porcellana, per a tu
que et deixes embolcallar per aquestes ones suaus que desprenen Pau.
Per a tu, que et fas còmplice i encobridor dels meus somnis no violents

Cels de porcellana per a tots vosaltres, amics,
que m’acompanyeu amb un fràgil somriure.


Powered by Castpost

[Quiero cantarte un beso. Sílvio Rodriguez]