LA LLUNA EN UN COVE
Ben mirat, mai no sabíem
si la lluna creixia i decreixia
i de fet, ens era igual,
sempre la teníem allí dalt
per a fer-nos companyia.
La somniàvem en un cove
engalanada de cristalls.
Dels seus angles ens gronxàvem
i lliscàvem pel seu arc enjogassats,
atalaiàvem tot badant les seves puntes,
i contàvem les estrelles abraçats.
Amb la punta del nas mig congelada,
érem quasi a l'infinit, prop del cel,
i buscàvem algun déu, alguna fada,
algun follet que ens expliqués l'univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada