quimgilipoeta

TANATORI

Ulls enllagrimats, inflats, vermelles parpelles,
i en les caselles, un nom i un cognom. Una vida.

I la iaia, estirada presidint el dol,
i el parents rient, respectuosament,
parlant de la telenovela, del barça,
del govern... respectuosament...
I els impersonals passadissos plens de cendrers
fomentant futurs clients (digal’s-hi tontos!!!)
I un munt de gent corrent amunt i avall
pels passadissos, enganxats al mòbil,
buscant que Santa Amena els doni cobertura...
I un munt d’Àngels de la guarda fracassats
enfilant les cues de l’atur, o les ETTs celestials.
I les hores ploms de vetlla inútil, entre parets asèptiques,
persones asèptiques, flors asèptiques, difunts asèptics...
I la quantitat de familiars que ni recordaves,
i que esperes no tornar a veure fins al teu...
o potser millor, el SEU enterrament.
I la vella carrinclona que t’explica amb pels i senyals
les seves desventures amb els metges i els hospitals.
I el parent despistat que se t’acosta per donar-te el condol
tot dient-te que “era tant bon home...”
i tu que te’l mires i li dius: “que s’ha mort la iaia, cony!!!!”
I el posat professionalment entristit dels funcionaris funeraris.
I el “firmi aquí”... “i de quina fusta vol la caixa?”
“i la missa, en català o en castellà”,
i el dol que es dona per acomiadat
“ i el voldran cremat al punt, o tomba i tomba?”
I el cant espiritual d’en Maragall en tots els recordatoris....

I la buidor que t’omple d’enyorança les butxaques.

I la cinta morada de la corona de flors que resa: La dona, ja descansa.
Jo també, gràcies a Deu.