L'ESTEL

 

Penjant d’un fil quasi invisible

jugant amb el vent s’alça l’estel.

Es creu lliure en el seu vol anàrquic

i alegre en les seves giragonses.

Penjant d’un fil quasi invisible,

com tots i cada un de nosaltres

imagina una llibertat inexistent.

DINS TEU

 

 Neixo dins teu després de cada orgasme,

em reprodueixo com es reprodueixen en mi

totes i cada una de les sensacions possibles.

Floto dins teu, em nodreixo del que et nodreixes.

Colpejo les teves parets amb els peus i el cap

i acarono tendrament tots els teus interiors.

Després, trenco la bossa d’aigua de tots els parts

i surto a l’exterior com una exhalació, i aleshores

lluny ja de tu em desfaig i tot seguit em deprimeixo.

PESSIGOLLES

 

 Els meus dits

recorrien el teu cos

fins a trobar el tresor del riure.

Petites pessigolles

que et retorçaven el ser,

que et capgiraven el viure

que t’esclataven com bombolles

als ulls, la boca i l’enteniment.

Amb els dits

jugava entremaliat

a fer-te veure estrelles

en un sostre inexistent

i et transfigurava la cara

i aleshores com un nen petit

reies fins a perdre de vista

el món dels avorrits.

HO ESTIC DEIXANT...

 

 Davant el paper en blanc

m’emmirallo i m’ho retrec tot.

M’adono, que no tinc res a dir.

Delerós d’omplir d’absurditats

de farcir els espais de bajanades,

perquè en el fons, què és la poesia

sinó un conjunt de mots i bajanades?

Jugo amb el meu curt intel·lecte

a trobar motius per buidar el pap.

Res a dir, res a escriure, res a comunicar,

desmunto pausadament cada pensament

i amb dues agulles de fer mitja

descabdello i teixeixo noms i pronoms,

adverbis i conjuncions, verbs i hòsties...

Després, reposo en aquest quadre a mig fer

i hi busco una lògica que no trobo, que no hi és,

i frueixo d’aquest no-res poètic, que no és

ni

tant

sols

un producte fumable.

Res a dir, cap novetat,

com el noranta per cent

de

tots

els

poetes...

GENOCIDI

 

 No li quedava res de res

i en la seva bogeria absoluta

es pintava coqueta, els llavis

amb la sang del seu fill mort.

Davant, el soldat de Sió,

va procedir a executar-la.

SOMREIES

 

 Somreies,

i la vida passava davant els nostres ulls

veloçment, com un tren bala.

De les finestretes es veien les bales

impactant contra els innocents.

Tot esdevenia de color roig sang.

Tan sols m’aferrava a la vida

comprovar que tu encara somreies...

LA CLAU SOTA LA CATIFA

 

 He amagat la clau sota la catifa,

aquella clau dels somnis i records,

la clau mestra de tots els mestratges,

la que em desperta atzarós les nits de dol.

Si jo no hi sóc, protegeix-ne el tresor,

de totes les nits feixugues d’enyorança,

on amb la suor xopàvem els llençols

i amb tots de fintes driblàvem mancances.

Aquelles busques de rellotges fugaços

que ens amagaven hores farcides de plors,

aquelles tempestes de pedra sobtades

que ens desvetllaven totes les pors.

Si trobes la clau sota la catifa,

recorda que encara m’atrapen enyors.

HIVERN

 

 Hem desglaçat a petons

el gebre d’aquest fred hivern.

Totes i cada una de les flors de neu

que s’acumulaven al teulat de casa.

Hem desfilat un a un els cabdells

que glaçats penjaven dels arbres

davant la mirada sempre encuriosida

del petit falcó que reposa als cables.

Mirem el bosc des de la finestra,

els pins dansen amb el vent fluixet

i els sorolls dels tractors llunyans

ens recorden que la terra es maquilla,

que malgrat la falta d’aigua i la calor

ella resisteix i ens regala vida.

Hem desglaçat a petons

tots i cada un dels instants intransitats

MORERA

 

 He collit totes les fulles

de la vella morera del jardí.

Una a una s’han anat suïcidant

fugint del fred de l’hivern que ve.

Amb el rasclet he granat el terra

i n’he fet petites muntanyetes.

He pensat de sobte en la infantesa,

les meves visites a l’herbolari

de l’estimada travessera de Gràcia,

on invertia les galdoses setmanades

en petites fulles de morera pels cucs

que dormien presoners en una caixa

i que amb el temps esdevindrien

com per art de màgia en papallones.

He pensat en ells avui entre fulles...

Com m'hauria agradat una morera

al rebedor d’aquell pis dels pares...

Malgrat tot ,i ben pensat i debatut,

tenir-la m’hagués furtat la memòria

d’aquella olor de plantes i d’espècies

i les paraules sàvies de la botiguera

que em deia amb veu molt dolça:

«Fes forats a la caixa, tots necessitem alenar...»

PELS VOLTS DE NADAL

 

 Pels volts de Nadal

llumetes de colors

que creuen els cels

com estrelles d’Orient

i acaben en fums...

Pels volts de Nadal

un vell portal derruït

ple de desplaçats

que esperen els reis

que s’emportin les pors.

Pels volts de Nadal

un feix de pastors

caminat cap al no-res,

buscant quatre pedres

que segueixin dempeus

per passar-hi la nit,

i menjar quatre engrunes

d’un pa gens beneït...

Pels volts de Nadal,

ni cases, ni pedres, sols odi,

ni tant sols fustes

per poder fer-ne creus...

Pels volts de Nadal

uns fanàtics assassins,

en un hospital de Gaza

han matat el nen Jesús...

CRAZY

 

La bogeria puja graons,

travessa portes, envaeix llits.

Les parets supuren fluids

quan les mans acaronen pells.

Tot es trasbalsa quan els ulls

es creuen en aquella autopista

plena de salives i passions.

Tot tremola quan els cossos

dansen al so del sexe i el plaer.

I de sobte la pressa de la vida

estronca els paradisos de l’amor

i tot s’alenteix a càmera lenta

i els peus retornen a la rutina.

La bogeria, queda pels bojos,

mai retrocedeix ni un mil·límetre.

Mai desapareix.

Mai.

AQUELLS TEMPS...

 

 Aquell temps que els hiverns se’t tiren a sobre,

on totes i cada una de les primaveres és al·lergènica,

que tots els ossos es posen d’acord per cruixir,

i et deleixes per cada lluna plena que pot ser la darrera,

i on no esperes ja que cap Halley et pugui sorprendre.

Aquells temps que la vellesa t'arrossega pels camins,

i totes les alegries costen d’empassar com les penúries,

on les busques del rellotge es riuen de les teves esperances

i els de sorra ja fa dies que han gastat la totalitat dels grans,

que les hores del metge superen amb escreix les de plaer,

i on les teves lectures es limiten a prospectes de medicines.

Aquells temps en què mires enrere i tot queda tan lluny,

i veus el demà com en un vidre entelat o tal vegada brut...

I de sobte, aquella llum que et deixa bocabadat, aquell somrís,

aquell somni fet realitat que et prem el pit amb energia,

i et remunta, que t’acosta la boca i t’insufla aire nou i net,

i els pip, pip, pip, d’aquella màquina miraculosa del temps,

que et torna a la vida, quan tot semblava una línia continua

d’aquelles que sembla que no et duran absolutament enlloc.

SOMNI DE BOSC

 

 La fada del bosc

l’espera quan es fa fosc

i compta les hores com un pres

esperant amb ànsia el nou bes.

Amagats en una arbreda

ella l’espera i l’espera,

i amarats lluna plena,

ella l’amanyaga i remena.

L’abraça amb la seva nuesa

talment com faria una deessa...

I després es desvetlla com un zombi

delerós de tornar a aquell bell somni.

AQUELLES TARDORS

 

Als matins de tardor

quan les xemeneies fumegen

i els teulats es despullen de glaç,

ens imposem un silenci expectant,

una incredulitat de tanta bellesa.

Aquells matins en els quals el cel

ens regala núvols lenticulars

i el vent ens xiula a les orelles,

en el que el gos alena bafs i baves,

i es deixa anar en grans corredisses.

Aquells matins que evoquen nostàlgies

d’infanteses a mig fer i riures estridents,

són aquells que tan sols es desfiguren

quan la memòria atzarosa i cruel

et recorda uns llavis, uns somriures,

unes petites escletxes de vida

que acaba soterrada als fonaments de l’hort

que mandreja entre fulles mortes

i herbes sense nom que hom inunden tot,

deixant tant sols un paisatge dessolat.

KARMA

 

 Tu, aquell hereu de los santos inocentes,

el que fa de gosset de l’amo i li llepa el cul,

el que col·lecciona pels de cony a la vitrina,

el que rep els legionarios com a Mr Marshal,

i aplaudeix una cabra com si fos un coronel.

A tu, que subscrius el amanece que no es poco,

que rius els acudits de malalts i mariquites,

que somnies en la noia del cavall del Terry,

que emboliques una planxa pels reis de la dona,

que encara et creus allò de que és cosa d’homes.

A tu, que frueixes veient patir un pobre brau,

i t’emociona un descabello que ja és ferit de mort.

A tu, que malparles d'immigrants que no coneixes

i els acuses del fet que un home sense estudis

et prengui una feina que ni tan sols vols fer.

A tu que anteposes la unitat a la raó i la democràcia,

i tant sols et manifestes quan qui et convoca és l’amo.

A tu que «els donen ajudes, viuen del cuentu»,

però tu ho pagues tot en negre per estalviar impostos.

A tu que «no ets racista, però...»

A tu que, independència encara que sigui amb els fatxes.

A tu que, ara ja no pots dir-li res a cap dona...

A tu que, els maltractaments són coses de casa...

A tu que ets tant ben parit que ningú t’ha de donar lliçons...

Atu, et desitjo un bon karma.

DESPRÉS

 

 Quan el sexe dona treva

i el respirar compassat s’apodera de tu,

el terra deixa de tremolar com un sisme,

i tot retorna a la calma més feliç i real.

I queden els instants de plaer descomunal,

la saliva, els sucs corporals les olors,

i agafes aire com en una eterna primavera

i deixes anar tots els entrebancs del dia,

totes les penúries, tots els malsons

i tornes a mirar el cos estimat i t’eleves,

et deixes dur pel flux de l’energia viscuda,

per les eternes ganes de tornar-hi i tornar-hi,

i et saps valent en la vellesa i la bellesa,

i saps que l’endemà, serà un dilluns més,

amb una meravellosa olor de dissabte de passió

i sortiràs al carrer amb el cap ple de pardals

i els narius del nas, completament oberts

a noves olors, a nous perfums, a noves salives

que nodreixen i conformen la pell d’ella.

SABER-TE NUA

 

Em cremava la pell de saber-te nua,

talment com si fos un pobre adolescent.

No sabia imaginar-te d’aquesta manera

i els meus somnis humitejaven les nits.

Repassava un a un tots els meus somnis

intentava no perdre’n ni un sol instant,

i aleshores desapareixies entre boires

i jo jugava a pals de cec a la foscor.

Em cremava la pell de saber-te nua

com un dissabte sense festa ni diumenge,

com un Nadal sense fred i sense lluna,

o com l’eclipsi que avui em furta la plenor.

LA NIT DELS CORBS

 

 He sortit a passejar de nit,

les papallones blanques

festejaven l’únic fanal encès

d’aquella nit de lluna plena.

Aquella bruixa i no una altra

creuava de manera fugaç

per davant dels ulls sorpresos.

Aquella nit de cadàvers vius,

de monges, carabasses i esquelets,

de sants i de déus sense corones,

de castanyes i de dolços panellets,

van aconseguir emmetzinar-me

i fer-me veure espais onírics

on els meus ulls plens de raigs x,

descobrien corbes nues i corbs salvatges.

Vaig imaginar aleshores

cada un dels teus porus

cada centímetre cobert

de teles i cremalleres

vaig volar com el corb

per sobre dels teus ulls

que de manera fascinant

s’acomiadaven

pel tunel

dels dies....

LA BRUIXA DE LES ROTONDES

 

 La bruixa de les rotondes

es deixa anar el cabell

i es converteix en guerrera.

Fa d’amazona sempre nua,

amb el cavall fregant-li l’entrecuix.

Fa servir totes les seves bones arts,

per desplegar els seus encants

i sense pocions ni metzines

embruixa el pobre badoc

que cau de bon grat a les seves urpes.

La bruixa de les rotondes

es deixa anar després de xerrameques

i ofereix la seva voluptuositat

a l’ingenu amant que somnia posseir-la.

Juga amb tot l’erotisme que és capaç

i quan creu que ha arribat el moment

cavalca sobre el cos que es desfà

per a poder acariciar-la i penetrar-la.

L'ÀLIGA

 

 En la solitud del bosc em repenso,

alço els ulls i veig l’àliga dibuixant giragonses

i com atura el vol sobre un tronc i em mira

endevinant i escrutant curiosa la meva solitud.

Amb el seu cap nerviós movent a banda i banda

eixuga les fulles de faig, que victorioses

li dissenyen un ocre vestit de tardor...