Hem perdut tantes matinades per mandra,
tantes passejades
sota arbredes fresques,
per por a no haver
dut la rebequeta,
tants plaers, pel
què diran, o pensaran,
tants porrons plens
de sang no beguts...
Instants que no
tornaran mai més
encara que serrem
les dents a ulls clucs,
ni ho desitgem en
els nostres somnis,
ni en els possibles,
ni els més humits,
somnis perduts,
joventuts malaguanyades,
tants prejudicis,
tantes mandres, tants freds
en aquelles
caloroses i incitants nits d’estiu,
on la nuesa
imaginada ens furtava l’enteniment,
on els balls
arrambats tan sols ens avergonyien.
Tants plaers i
sentiments no compartits
per la simple raó
de no caure en el pecat,
aquell pecat que la
imaginació ens relatava,
i refusàvem per un
grapat de cels imaginaris.
Ha sortit tantes
vegades el sol sense nosaltres,
tantes llunes
perdudes en la blancor dels llençols,
tantes pluges
d’estrelles vistes als telenotícies,
tanta grisor, tanta
castedat, tanta estupidesa.
Ara ens queda avisar
als fills, salvar als nets,
cridar-los als
quatre vents que no s’estiguin de res,
que tot vola i passa
massa veloç davant els ulls,
que la bondat també
és fruir del cos i les passions,
que segur, segur,
segur, si miren amunt podran veure
com els pica l’ullet
uns preciosos ulls color de caramel,
i que el seu cos, el
seu esperit, la seva ànima
és com un vaixell
que mai, arribarà a port per sí mateix
i que aquells ulls,
seran el salvavides del seu Titànic.
