HIPNOSI

 

La he mirat fixament als ulls, intentant hipnotitzar-la.

He acabat despertant en una trista sabateria

mirant com s'emprovava unes sandàlies.

MENSTRUACIÓ

 

com un volcà i em regalimen

litres de lava per les cuixes,

i se m’escapen els somnis

per les butxaques foradades,

on només hi guardo ja una bala,

per si de cas un suïcidi o crim

m’assalta el pensament o l’idea.

Menstruo

i em deixo anar per carenes

destruint al meu pas qualsevol resta,

qualsevol refugi d’enteniment,

o aquell miratge translúcid

que vaig imaginar en els teus ulls

aquella tarda on ens estimarem

sota els arbres d’aquell penya-segat,

amb totes les llums parpellejant.

Menstruo

amb els sons d’aquella cançó

que escolto cada vegada que l’ànim

se’m descompon i m’abandona,

i torno a pensar en aquella bala

d’aquella butxaca foradada,

i en aquell miratge translúcid

i en els teus ulls mirant-me

just al caire d’aquell estimball

meravellosament natural i càlid.

Menstruo a cada pensament.

minúscul

 

He escrit en minúscula el teu nom

perquè tot el que estimo és minúscul.

Després he lloat la PÀTRIA, LA BANDERA,

L’HONOR, LA GLÒRIA,

L’HIMNE, LA RELIGIÓ i totes i cada una

de les TRADICIONS MIL·LENÀRIES.

SOLITUD

 

Em fa por la solitud,

perquè és en la solitud que em descobreixo,

on entenc el què sóc, el que he estat, el que seré.

M’espanta el meu propi jo,

descobrir-me, redescobrir-me, inventar-me.

El meu jo, aquell que he modelat i construït,

aquell del que he renegat i després destruït...

Una sensació estranya de temor i de vertigen

M’espanta i em sedueix, estar sol amb mi mateix.

LA FINESTRA

 

Cada capvespre penso que tot va a la deriva,

que tot està per fer i desfer, ocult en el no-res.

Veig la lluna orfe, obrint-se a cops de colze,

el seu feixuc i repetitiu camí entre les estrelles,

i penso en tu, abandonat i abandonada de tot,

en tu que encara creus en els homes i les dones,

en tu que vius enganyada i enganyat d’un demà,

que serà millor, és clar que sí, perquè tu ho has decidit,

i se m’escapa un somriure sorneguer i melancòlic

perquè m’has recordat la meva ja llunyana joventut,

on creia que tot era possible, i creia en Déu i els àngels,

i veia verges Maries, perquè abans, n’hi havien més,

i en uns pastorets que sempre deien que havien mort el llop,

i ara m’espanta fins i tot un pobre assedegat porc senglar,

i protegeixo el meu jardí creat a pols de terra dura i seca,

i compto els dies endarrere i no pas com caldria, endavant.

Perquè tot s’ensorra, i girem la cara per negar-nos-ho

i viure així una mica més feliços com l’estruç,

o com en pobre Pinxo, aquell eriçó que cada dia

menja de la resta del pinso que li deixen els gats

a l’ampit d’una finestra que fa temps que ho acull tot...

ARDENT EN CAPELLA

 

Vaig demanar com a darrera voluntat

de condemnat a mort,

ballar un vals amb la Reina.

Arrapar-me, ardent com estava ja en capella

a aquella cintureta fràgil,

olorar, ni que fos una vegada,

la ferum de la corrupció.

Abraçar-la, sentir el seu cos

contra el meu i sentir el que envolta,

tot el que ella toca i sent.

Vam ballar el vals breu

amb dos músics a la cel·la.

Ella va tornar a la seva...feina.

L’endemà, jo ja no hi era,

li havia furtat però, tot el seu perfum.

KAIXO

 

Em segueix el so dels esquellots

i la solitud més profunda entre els boscs d’Aia.

Em segueix tan sols la meva ombra

projectada sobre la boira persistent.

Avui tampoc ha sortir el sol,

ens ha deixat sols a mi, amb el meu esperit.

Hem aprofitat per xerrar de tot i de res,

de la vida, i dels instants plaents i dolorosos.

Una altra ànima solitària ens ha llençat un «Kaixo»,

M’he posat un dit a l’orella

fent veure que xerrava per telèfon,

en aquell lloc remot i sense cobertura.

M’ha creuat amb un somriure displicent.

LA PRÒSTATA

 

Tot ell put a cervesa i tabac.

Seguia als seus seixanta-un

portant aquella samarreta

esparracada d’Eskorbuto,

i movia el cap com un gosset

d’aquells antics de cotxe,

endavant, endarrere i endavant,

amb ritme dubtós i patètic.

Escoltava absent la música,

la música que podia ser una altra

però era aquella, la seva:

«Las vueltas que da la vida

el destino se burla de ti

dónde vas bala perdida

dónde vas triste de ti«

Los Suaves i el seu so estrident,

les seves lletres prenyades de fracàs,

la seva música enganxosa:

«Fuiste la niña de azul

ahora eres la vieja verde

como se porta la vida

cuando vales lo que tienes «

I ara se sentia aquella niña de azul,

i veia que no tenia res sota la capa,

aquella capa de mil homes ronyosa.

I demanava una altra Estrella

i obria l'infinitèsim paquet de tabac,

i movia el cap endavant i endarrere,

per sentir-se encara partícip

d’aquella joventut que l’havia abandonat.

Les petites gotes d’orina

eren el recordatori de la pròstata malmesa...

TITELLA

 

Com l’economia

com la pandèmia,

com el país,

com el futur,

com la democràcia

com totes i cada una de les maneres

de fer i de ser, dels homes i les dones,

com tot això, penjo d’un fil, de dos o tres.

Algú, més espavilat que jo em controla

en tots els actes. Ballo sense música,

canto sense veu, em fa moure la mandíbula,

em fa moure la mà per demanar o declamar,

i si m’ho mana per alçar-la de manera marcial.

Depenc d’ell, sóc ell.

Igual que ens fan els bancs,

igual que ens fan els polítics,

igual que ens fan els tecnòcrates,

els jutges, els prevaricadors,

els maltractadors masclistes,

els homòfobs, els racistes,

els desnonadors de vides i riures...

Penjo d’un fil, de dos o de tres,

viuen en mi, viuen per mi, juguen amb mi,

fan de mi un ser patèticament depenent,

aixeco la cama, moc el braç, a vegades tanco els ulls...

Penjo d’un fil i faig gràcia als que em miren

sóc ben igual, que tots vosaltres.

TITELLA 2

Els ulls de l’infant no veuen els fils

em miren als ulls, sorpresos.

He entrat en la seva infantesa

he profanat la seva imaginació,

ballo per a ell, em moc pel seu somriure,

floto sobre l’escenari com una bombolla

i després reposo dins una capsa de cartró.

Vaig sortir del no-res, com tots vosaltres,

d’unes mans amigues que em modelaren.

No vaig sortir de cap costella d’Adam,

no vaig visitar mai cap paradís

ni vaig menjar cap poma per a ser expulsat.

Conec el meu creador. Us porto avantatge

SÓC D'UNA TERRA...

 

Sóc d’aquesta terra, sense esquerra.

D’aquesta terra privada que renega del bé públicament

que ho tapa tot amb banderes i consignes esbiaixades.

Sóc d’una terra, que no té esquerra,

on els més miserables es deixen comprar per una idea de nació,

que passa per davant de la gana, i trafica desolació.

Sóc d’una terra que tan sols té dreta

i que mai de la vida s’ha preocupat de donar veu als que ploren.

Una terra que maltracta els vells, i deixa sense feina els joves,

que mai no s’ha cregut prou valenta per reclamar els seus drets.

Una terra mesella i covarda que es deixa comprat per bocins de pastís,

en una taula plena de menges i begudes exquisides,

que es ven sense vergonya ni mala consciència la llengua.

Sóc d’una terra, que mai tindrà esquerra. Sóc d’una terra que fa patir...

Sols el poble salva el poble.

VOT

 

No blanquegis. Tu ets hereu d’allò.

Ets hereu dels qui van tancar en camps d’extermini

jueus, homosexuals, rojos, innocents. Ets còmplice.

Ets hereu i còmplice de cada tortura i maltractament.

No t’amaguis sota cap bandera, ni idea fastigosa,

sota cap lema, ni cap pancarta ni cap color patriòtic,

ets simplement part d’aquella tragèdia miserable.

Un paper, simplement un paper, un vot en una urna,

i t’has convertit en una bèstia inhumana i tragicòmica.

Simplement formes part d’aquella merda feixista,

d’aquella intolerància, de tots i cada un dels crims,

de totes i cada una d’aquelles morts. Ets part de tot això

i de res et servirà tapar-te les vergonyes amb àligues,

amb fletxes, amb sigles, amb arguments d’unitat.

Simplement ets merda, com ells, ni més ni menys.

I quan et miris al mirall cada matí, hi veuràs reflectits

aquells pijames balders, i els ossos escadussers que amaguen.

Veuràs, si et queda un gram de dignitat, que t’aprimes,

que la gana et supera, que la por terrible et supera,

i no sabràs per què, i serà el teu karma beneit i justicier.

Ets part indissoluble d’aquella tragèdia, d’aquella ignomínia,

i el pitjor és que te’n sentiràs ben orgullós....

Potser tu mai mataràs ningú, però has posat en un altar

aquelles besties que maten i executen cada dia

llibertats, consciències, fes, i vides, sobretot vides...

NUA

 

Tant sols una cadira en la platja buida.

Una cadira blava arran d’onades

i ella completament nua i estassada.

Amb els braços oberts, els pits nus,

les cames obertes entomant l’oratge,

nua, completament nua a mercè del mar.

Sentia la pell eriçada i com el sol càlid

la prenia en un coit endolcit i tendre.

Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,

com la salabror li penetrava cada porus,

mentre esperava pacientment i excitada

que el Deu Neptú la prengués sobre la sorra.

EL MEU DNI

 

El meu dni,

posa clarament que em dic Joaquim,

malgrat que tothom em digui Quim.

El meu carnet també, posa el meu pare

per davant de la meva mare: Ponsa i Fernández

com cal en el patriarcat on vivim.

El meu carnet, m’ha assignat un número,

aleatori i incomprensible, amb la lletra H

de Huelva, de Huesca, o d’Hòstia.

El meu Dni, diu que vaig néixer a Barcelona,

quan tothom sap que vaig néixer a Gràcia.

El meu carnet, diu que sóc home,

sense que cap policia ho hagi comprovat mai.

El meu carnet té una foto antiga,

on no m’assemblo de res, una foto mal feta,

que si la mires bé, no em fa ni més jove

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet no és més que una burla,

això sí, perfectament plastificada.

ENVELLIR

 

 Avui com cada dia tornaré a envellir,

de fet, un dia més, igual que ahir i abans-d'ahir,

i quan em desperti, tornaré a pensar com ahir,

en tot el que he fet bé, i tot el que he errat.

En totes les il·lusions que han quedat pel camí,

i en les inesperades que he pogut assolir,

en els petons que he donat, en els que he rebut,

en els petons que he perdut, en els que he enyorat.

Avui com ahir i abans-d'ahir he tornat a envellir,

i seguiré pensant que envellir està bé, que cal,

que respirar és bonic, il·lusionar-se és imprescindible,

que cada dia neix amb el sol, una petita utopia,

que cal preservar-la perquè res vagi en orris

i perquè el temps no se’ns escorri de les mans,

sense haver fruit els instants de plaer.

Avui, com ahir envelliré una mica més,

i em solcaran la pell, petites arrugues dolces

que no aconseguiran restar-me els somnis,

ni les utopies que conreo nit a nit

que malbarato dia a dia, en aquest món tan ensopit...

ROSER

 

Alguns, juguem amb paraules.

Les endrecem, les desendrecem,

les polim, les barregem, les escrivim,

en fem puzles i figures polièdriques,

en fem dogmes i després com Déus,

pugem als nostres pòdiums ridículs

i ens pengem medalles imaginàries.

Alguns inclús tenim la santa barra

de dir-ne sense escrúpols poesies.

D’altres fan de qualsevol cosa poesia,

un dinar, un espai, uns objectes, una rialla,

una unió d’amics diversos al voltant d’un espai.

Inventen, juguen, fan lliscar les mans en fang,

Creen, sobretot creen, viuen, sobretot viuen,

allunyats o no, de les paraules tèbies i fàcils.

Creen vida, creen poesia, creen estats d’ànims.

De tant en tant, fan viatges en la imaginació,

agafen avions, trens, vaixells, tots i cada un,

amb un sol destí, aquella Ítaca somniada,

i en la seva manca d’individualisme inútil,

arrosseguen gent, els fan partícips del seu somni,

els porten a illes, a paradisos, a volcans...

De tant en tant, escriuen llibres

per tal que no quedi tot en la memòria

que a vegades s’esberla tràgicament,

entre fragilitats i massa presses absurdes,

amb el temps i les pluges, amb els sols,

amb els estius calorosos, i les eternes primaveres.

Formen part d’un tot que imaginen i creen cada dia.

Ja ho deia el poeta:

Hi ha persones que lluiten tota la vida,

aquestes són les imprescindibles...                                                                               

MEMENTO

 

Quan llegeixis això jo ja no hi seré,

però seguiran venint les orenetes

i faran els nius a redós del teulat,

i tornarà a florir la ginesta,

i el romaní seguirà inundant

el dolç repòs dels avis.

Seguirà bufant la tramuntana

acolorint-te de vermell les galtes,

i seguirà sortint el fum a la xemeneia

aquelles melancòliques tardes de tardor

on la gata s’arrauleix sobre les cuixes.

I seguirà existint la poesia planera,

la meva, la única que sé fer, sóc limitat.

I m’agradarà saber que em rellegeixes,

i que segueixes veient-hi en cada mot

totes i cada una de les primaveres compartides,

tots i cada un dels regals que ens hem ofert.

I tornarà la neu a malbaratar tots els Nadals,

i a servir per aigualir el got de Talisker,

mentre els tres reis passen aquest cop de llarg

i tots els tions dansen al voltant d’una foguera.

No hi seré, però seguiré surant pels brins de gespa.

DONA

 

M’agradaria, ni que fos un dia, tenir ànima

i poder entrar dins teu, res de sexe,

simplement sentir-me i saber-me dona.

Saber què sents, i com ho sents,

explorar-me el cos i celebrar-lo.

Saber com entens la vida, com la captes,

com l’abraces, com la defineixes,

i un cop entès tot, redescobrir-te.

Saber com estimes i com et deixes estimar,

com discerneixes totes les caigudes,

com relativitzes totes les tragèdies.

Què sents quan et maquilles i et pintes,

com és això de tenir cabell i anar en faldilles,

com vius, com rius, com és el teu orgasme...

Tant sols un dia d’ànima per mimetitzar-me...

SPOILER

 

He escrit un llibre de poesia.

No us explicaré el principi,

ni el fil, ni el desenllaç,

només us explicaré el final.

El dolent és el poeta.

COLORS

 Verd i colza, groc i userda

i el vent batent els colors

en aquesta primavera ufanosa,

i de tant en tant, una rosella

al mig del prat, roig lluminós,

esgarip pertorbador i subtil

destriant el groc de l’userda,

i el verd del colza...