POR

 https://youtu.be/mQlRg3UJI7A

Tinc por, molta por de no tornar-te a veure,

que una presó imaginada m’esborri els ulls

i que tots els pensaments es fonguin flotant

en aquell malson de dies i dies estèrils i buits.

Tinc por, tanta por que no se com explicar-la,

tants instants viscuts i malbaratats entre barrots,

tanta vida escapolint-se pels dits i per les mans,

Por a no tornar-te a veure, de morir desesperat

com diu la ranxera mig mexicana, mig euskaldun

que em transporta a aquells boscos verds i marrons

on els somnis corrien per racons humits i freds,

on la pluja ens acaronava la cara, els ulls, els pits.

Tinc tanta por a perdre’t, perquè ja t’he perdut.

EL MÉS PETIT DE TOTS

 

 Dins el calaix

aquella figureta de ceràmica,

el nen amb la senyera i el puny alçat,

el més petit de tots.

Aquella figureta que els feixistes

no van poder trobar al calaix de l’avi,

mentre el tenien retingut a la presó,

per recollir, segons deien ells

diners pel socor roig, quan en realitat

recollia per una corona per l’amic difunt,

un dels amics treballadors del mercat.

Així actuaven, així actuen encara els feixistes,

inventant relats, buscant culpables

de manera paranoica, guiats per la seva ignorància,

destruint tot el que no entenen, ni volen entendre,

tot el que els resulta diferent a la seva merda

en la que es rebolquen dia i nit sense pudor.

Aquella figureta, desada de manera maldestre

en un calaix qualsevol de la més accessible calaixera,

es va escapolir de la vista dels feixistes,

perquè els feixistes no sabien, no saben veure,

la seva ignorància, el seu fanatisme, els encega.

QUICA

 

L’àvia va gastar un dineral en bistecs, el dia abans que els diners de la República deixessin de valdre.

Tot passa per alguna cosa,

i quan les bombes t’esquitxen,

la fosca presó et persegueix,

el teu món s’ensorra als teus peus,

cal tenir el cap molt fred

i jugar-ho tot a una carta.

Convertir-se per moments

en un astut prestidigitador

que treu conills de barrets inexistents

que endevina cartes impossibles

que esquinça i reconstrueix

tots i cada un dels papers de l’auca,

i com si res i amb un somriure

creua tota la ciutat perquè a casa hi ha gana

i demà tot el que tens, no valdrà res,

cap gota de suor serà recompensada,

cap il·lusió construïda amb els anys

podrà convertir-se en realitat

i sols quedarà la gana, la terrible gana

que un quilo de bistecs pot alleugerir.

Com els vells trilers de les Rambles,

la Quica creua la vella ciutat princesa

i sense perdre cap sabateta de cristall

enganya al príncep, i el deixa bocabadat

en aquell ball de merda on no era convidada.

Un quilo de bistecs li salvaguarden la dignitat.

TRIBU

 

Sóc d’una tribu d’homes que ploren,

que ploren d’alegria, de tristesa,

que ploren de ràbia, d’emoció,

i que mai no se n’amaguen .

Sóc d’una tribu de gent que celebra,

que celebra victòries, revetlles,

que celebra aniversaris i dates,

i que sempre s’ajunta quan cal.

Sóc d’una tribu d’homes que aprenen,

a ser feministes, sense frases ni gests,

que es treuen de sobre la crosta

de l’educació imposada tants segles.

Sóc d’una tribu de persones que riuen,

que de qualsevol cosa en fan festa,

que beuen i mengen, que tasten i proven,

i que fan l’amor sempre que poden.

Sóc d’una tribu, que odia les guerres,

que odia les armes i els uniformes,

que odia les pàtries, també les banderes,

i que planta cara quan les prohibeixen.

Sóc d’una tribu molt contradictòria,

sóc d’una tribu tremendament humana,

sóc d’una tribu de les que ja no en queden.

Sóc d’una tribu simplement de gent que m’estimo.

TRENS

 

Els nostres cossos

com en un estat sense atmosfera,

dansant sense saber ballar, nus,

seguint una música inexistent,

entre cantonades clandestines,

blancs immaculats de llençols

i trens que anaven i venien,

per vies sense principi ni final.

Els nostres cossos

aliens al món que ens envolta,

on l’atmosfera és irrespirable,

dansem al ritme del capital

amb músiques reguetoneres,

amb cantonades vigilades

i llençols bruts de sang i fang,

mentre tots els trens porten

als nous Auschwitz del segle XXI.

ESPIADIMONIS

 

M’ha seguit tot el camí, de branca en branca

jugant amb la meva manera maldestre

de preparar la càmera per captar instants,

quan tot ho tenia a punt, ell alçava el vol.

Finalment s’ha aturat i ha esperat, pacientment

que capturés, per fi, la seva bonia imatge.

De viva veu i a risc de semblar foll

li he donat les gràcies. Tot seguit ha alçat el vol.

Només resta, dins el meu dispositiu

la seva ànima viva, alegra i juganera.

EN AQUELLA HORA...

 

A l’hora en que les serps surten a esmorzar

i els ratolins s’ofereixen a fer de desdejuni,

els senglars s’amaguen vés a saber en quin cau,

els conills dormen encara sota una soca d’un pi,

en aquella hora matinera, beneïda i fantàstica,

l’Osasuna i jo, sortim a celebrar la vida.

ROSELLES

 

Cada primavera ens sorprenen les roselles,

entre la verdor dels camps

i el torrat de les espigues.

Juguen audaces amb la nostra memòria,

mai no recordem haver vist res tan bell,

sobresurten de tot i ens fascinen.

Restem oberts cada primavera

a aquesta sorpresa roja i repetitiva,

aquest cant sublim coral i quasi obrer

que ens convida a alçar els punys

i cantar himnes de victòria

POESIA ETS TU...?

 

Quatre paraules desordenades,

quatre rimes absurdes, repetitives

i a voltes maldestres,

d’això en diuen poesia,

d’això i d’un personatge al darrera,

pujat en pedestals de fang,

amb capa de superheroi

comprada en una botiga de xinesos

D’això en diuen poesia...

CARD

 

Mor el card,

com moren les il·lusions

com mor la vida,

després d’engalanar els racons

amb el seu morat salvatge.

I abans de morir,

deixa anar la seva ànima blanca

per albirar la mort,

per celebrar la nova renaixença.

RETORN

 

 RETORN

He tornat al poble,

aquell del que vaig sortir sent un nen,

tan sols amb una motxilla verda,

un tros de pa, i una escopeta rovellada.

Duia per munició, tota la por del món,

tot el drama de l’univers a la pell,

i una absurda bandera, mig descolorida.

He deixat enrere totes les trinxeres,

tots els forats humans i inhumans,

totes les restes de pols i metralla,

totes les llàgrimes vessades d’amics,

totes les mirades atònites d’enemics,

tota la càrrega d’ira i d’insensatesa,

tots els ideals, els meus, els imposats.

Torno amb la motxilla plena de mort.

Torno dins una caixa gris i asèptica,

desprès d’anys de foscor i enyorança,

amb els ossos calats de terra estrangera.

Torno, sense ideals, sense vida.

La rosa que em corona

reposa com dormint

sobre les meves restes.

AQUELL SANT JORDI

 

 Penja cap per avall, assecada

la rosa d’aquell Sant Jordi,

aquella que reposava al teu ventre

mentre em miraves enjogassada.

La guardo al racó de les emocions,

aquelles emocions perdudes

que flotaven al nostre voltant

com papallones de mil colors

entre cortines de teles turques.

Pengen del llibre, les lletres,

aquelles que no ens vam dir,

les que gotegen com sang seca

entre les pàgines humides i soles

en tardes de primaveres estèrils.

Vam deixar al bagul dels oblits

tots i cada un dels mots lascius,

i ens vam entretenir a fer caure

aquelles persianes de fusta verda

que feien de taüt de tots els somnis.

LA PAU DE LA GOSSA

 

Sento la pau de la gossa

estirada tan llarga com és,

amb les potes bressolant el cap,

roncant i lladrant entre somnis.

Sento la seva pau davant la llar de foc,

aquesta pau que sols se sent

quan les cabòries viatgen mandroses

a indrets amagats i a margueres

que ja vessen i traspuen aigua.

Sento la pau de la gossa

mentre a la tele plouen míssils

de gent que no conec, ni he vist mai,

i que han passat de tenir-ho tot,

a quedar-se, sense futur, ni passat.

I ella segueix esbufegant pausadament,

i a mi em ve una sensació de fel

que ve de molt endins, de la boca de l’estomac,

i voldria simplement estirar-me nu

al costat de la gossa, compartir la seva pau,

llarg com soc, amb les mans bressolant-me

el cap, el pit, l’estomac, el sexe, les cuixes,

i roncar, i si cal lladrar entre somnis

cançons de pau. La pau de la gossa.

FLOTADOR

 

M’agafo a tu mentre dorms,

quan les pors m’apareixen

i els fantasmes caminen davant meu

fent sonar els seus crocs amb insolència,

fent aquell soroll  rítmic de claqué,

de Fred Astaire i Ginger Rogers,

mentre riuen de la meva inseguretat

M’agafo a tu i tremolo, mentre dorms,

i les gotes de pluja repiquen les finestres

com timbals de guerra als meus timpans,

i els meus pensaments naveguen per camps

negats de llevantades i de plors desconsolats.

M’agafo a tu mentre dorms

com a flotador de vida.

ELLS, ELS MISERABLES

 

Poseu la gent contra la gent.

Enfronteu treballadors, amb treballadors,

dones contra mares, mares contra filles.

Aplaudim míssils que maten soldats,

soldats que preparen míssils. Miserables.

Enarboreu banderes de guerra i no de pau,

i ens veneu de manera cínica, just el contrari.

Ens assenyaleu amb un dit sanguinolent,

qui se suposa que és el que ens roba llibertat,

mentre ens engarjoleu amb cadenes la raó.

De cada canó, surten les vostres baves fastigoses,

de cada trinxera la vostra femta pútrida,

de cada micròfon , una profunda manipulació,

una mentida, dues mentides, tres mentides...

I entre tant, cossos innocents destruïts,

nens sense llar, ni futur, ni joguines, ni manyagues,

amb un sentiment a l’ànima d’odi, de per vida.

I entre tant, gent abandonant les seves llars,

les seves ciutats, els pobles, els sembrats, el bestiar,

les seves il·lusions, els seus records, les vides.

Trens per tota Europa repartint desesperança.

I ells, vomitant en taules immenses i buides,

en clips d’imatge i so, sense imatge ni so.

Cap d’ells és innocent, ni un, tots són uns assassins.

La raó, fa temps que fa vacances.

PRESÓ

 He tancat la meva ànima entre branques,

en una presó natural feta de troncs

no penso demanar l'amnistia ni l'indult,

vull restar aquí, fins que se'm foguin els ploms.

MÍSSILS

 

Dispara els teus míssils fins que em toquis.

Fes-ho bé, tingues molta punteria, perquè com fallis

les meves raons i la meva tendresa, et destruiran.

PENTAGRAMA

 

Podria besar-te com una negra

amb un temps, o una corxera

a piquets curts i precisos,

o allargar-los com fuses o semifuses.

Podria besar-te com una blanca

amb dos temps, allargant saliva,

o posar-hi un calderó per fer-ho etern.

Podria besar-te amb una esplendorosa

clau del sol més ardent i encesa,

i acabar tots dos penjant del pentagrama,

agafats d’aquells fils tan incomprensibles,

i interpretar una peça de Mozart a duet,

o una balada d’aquelles meloses

i enganxifoses, quasi diabètiques.

Podria dibuixar música al teu cos

mentre et miro i t’imagino sencera,

i sols em ve al cap una rumba d’Albert Pla...

Pagaria el que fos, per ser romàntic....

GOTES D'AIGUA

 

Gotes d’aigua sobre el riu,

petits miracles efímers,

circumferències perfectes

amb diàmetres i radis.

Màgia natural gratuïta,

embadaliment sublim.

Queien gotes d’aigua sobre el riu,

tot semblava aquell dia, molt més viu.

MALALTIA

 

He aprés a anar a missa els diumenges,

aquella missa que m'ofereixen els camps,

els arbres, els prats , les flors, les plantes

i també els esbufecs de l’Osasuna al costat.

He aprés a recomptar els roures i alzines,

a observar la processionària que cruel

ocupa i els pins, abans de ser papallona,

he aprés a veure nous sembrats sense saber

ni tan sols de quin fruit melós es tracta.

He aprés de la verdor, he aprés de la gebrada,

he aprés sortosament i gràcies a la dolça malaltia

que el mon que m’envolta és un autèntic paradís.