14.4.08

1 DE NOVEMBRE


Com cada any, omplirem de flors els cementiris honorant els morts.
Com cada any, una gran corona de clavells i lliris encerclant el món.
I el Zaire,
Rwanda,
Burundi,
Libèria
Palestina,
el Tibet,
els Balcans......en el record
Com cada any i no és coincidència, farem donatius per netejar consciències.

UN MOTIU DE CARÍCIA


De la llum dels teus ulls
ha sorgit un motiu d'esperança.
Del teu mig somriure
una incitació de plaer.
Dels cabells esbullats
un motiu de carícia.
En el teu pensament
hi escric els meus petons,
en els teus pits hi escanejo les mans,
en el teu sexe imprimeixo el meu sexe.

AKELA


Em vas deixar a la ma, només una mica de saliva,
els ulls plens de llàgrimes i el cor prenyat de records inesborrables.
Sobre la freda planxa, t'esperava la mort injusta, l'eutanàsia implacable.
Encara abans de marxar, em buscàres l'esguard i em digueres adèu.
No et sortía el lladruc.
Un cop més, com sempre, t'ajudàrem a guarir-te les ferides,
la més cruel de les ferides, per retornar-te la teva impagable companyía

10.4.08

LA PLANTA DELS CRITS


(per les impagables noies que cuiden la gent gran a la planta tercera de l'hospital geriàtric de Figueres, i per les seves abraçades miraculoses i altruistes als malalts)

I
A la planta dels crits
petites cuquetes de llum rialleres,
il·luminen un cel estrellat, net d'estrelles.
Abracen el cos vençut, rendit, sense vida,
i aquella abraçada, li atorga uns instants de plaer incalculables.
A la planta dels crits
cada dia esdevé el miracle de l'amor en cada una d'elles.



II
Remenant en la misèria he trobat un tresor,
he descobert un miracle alli on menys ho esperaba,
un crit de llum a les ombres, un homenatge a l'amor.
He trobat el millor dels tresor en la teva abraçada.

31.3.08

MARXA DE CIRC PER A UN ESCARMENT


Volien matar l'alegria, i toparen amb el clown
i l'engarjolàren, l'intimidàren i el circ es quedà
sense el més volgut actor. Volien matar l'alegria...

el somriure, serà esquerp, les idees amputades. l'ambient gèlid...

El ramat d'actors, esdevé ramat de xais, escarmentats, tristos.
Volien matar l'alegria...

les ordres seran estrictes, les respostes incontestables
les consignes acomplertes...

El clown, estimat per tots, ha deixat sols
al trapezista, al domador -ara domat-
a l'amazona tant bonica, als equilibristes i al mag.

Sota la carpa del circ, el clown, calla i plora.

PESSEBRE AGONITZANT


La molsa es cobria de sang.
L'Anunciata va caure abatuda per trets enemics.
Els pastors que atiàven el foc, varen correr als refugis.
El pescador, pescava ocells negres, negats de petroli.
Fins i tot el caganer, destil·lava pestilent diarrea.
Els tres Reis, no vingueren en senyal de condól,
el diable tampoc...la feina, era feta!.
I a la cova fredor
la mula malalta de SIDA, el bou, tot cagat,
Josep i Maria, amb Jesús amagats...
Aquest any el pessebre, se'ns ha omplet tot de sang.

LA GUERRA DEL GOLF


Gegant d'onades blaves
com un drac que esquitxa baves,
com un valset relaxat, breu.
Com un refugi pel perdut,
una orquestra ben entonada,
com una verge violada,
com el reflexe massa fidel
del temps que fuig.
Com l'aligot que obre les ales,
com el destí que mai no acaba,
al mar, la PAU fou destronada
per nous pirates malparits.

30.3.08

ELS CAVALLS DE FOC


Amb cavalls de foc, remuntaren muntanyes de cotó,
amb fuets d'acer, referen els barrancs de l'oblid,
amb nits de por, transfiguràren memóries de sempre.
Caminàren buscant recer en cada gra de sorra,
oblidant que darrera, quedàven veus desposeïdes.
Caminàren , pensant-se hereus del temps i de les pluges,
creient-se hereus de tot, i de més.
Poc a poc, les llàgrimes, es feien sagetes d'argent,
brutalment clavades en cervells d'userda.
Poc a poc, l'escorça queia de l'arbre
per fer-se brassa ardent, oblidant d'on provenia.
Poc a poc, els cavalls de foc, desfeien i desfeien muntanyes de cotó,
prats sembrats d'il·lusions, arbres vigorosos i centenàris,
i quelcom ocult dels nostres cossos,
es perdia en la profunditat de les tenebres

A LA PADRINA CONSOL


Sobtadament
el teu cos es perdía en el pou de la mort
sense fer cap nosa, ni demanar permís,
sense dir adèu, sobtadament.
De dins el taüt
ix encara un aire fresc
i la mort t'acull amb cançons de bressol,
sobtadament.
Ens deixes incréduls
d'uns instants tant freds i furtius,
hi va molt, de tenir-te a que ens manques.
Sobtadament Consol, ens has deixat desconsolats.

LA TEMPESTA


La tempesta feia volar els teus cabells
desendreçant la seva bellesa,
i el cel s'esgarrifava amb cada llampec.
Els nostres llavis junts, s'humitejaven
amb la fredor de la forta pluja
i les robes ja xopes dibuixaben sinuosos
els nostres cosos, simulant-los nus.
Cada tro, ens retronava les orelles
i ens feia esclatar el cap.
Desprès a terra, satisfets d'amor
deixàvem que l'aigua ens beneís la cara i el sexe.

28.3.08

LA PUJADA


Maleía amb força cada passa
que em robava segons
de la teva companyia,
i aquell rellotge inexorable
m'acostava al so estrident
i esquinçador de la sirena.
Després, retornava cap a casa
recodant el balanceig dels teus malucs,
dibuixant alegres espirals
pel vell empedrat de la pujada.
I a ben segur que no era fred
qui dibuixava la meva rialla enmirallada,
doncs sols d'imaginar-te tota nua
m'estremia com el cor que em rebrincava

27.3.08

VELLETA DEL CARRER LLIBERTAT




Potser la meva primera poesia, escrita als meus 13, 14 o 15 anys, d'això en fa una eternitat.


(fuig el temps, i ve la mort, i amb ella, el repàs a tota una vida. Repàs melós, per a tot aquells que han tingut la força de fer-se'n dignes)


I ara que veig el portal, brut, deixat, vell,
recordo amb enyorança la velleta.
Papers, teranyines, aquells corredors i cortines
que els anys i la pols han cobert
avui que fa un dia de fred, recorden també la velleta.


I ara, en obrir el portal, inunda la casa un grinyol,
i endevino el seu passat, amb les seves nits de dol.
La guerra, la patí a les carns, la por
i més tard la fam que van passar els perdedors,
i la rancúnia que ho invadia tot plegat.
Quantes vegades degueres plorar de ràbia,
quantes coses hauràs vist que ens han robat,
quantes vegades t'hauran escopit a la cara,
i quants litres de saliva, hauràs empassat.


Però ara, en el moment de la represa
guarnies ben foll el vell portal per Festa Major,
o amb quatre barres per la Festa Nacional.

Ara passats els anys, tornes les escopinades
una a una amb la força de la raó,
ara, passats els anys, tornes la rancúnia
amb el perdó, sense l'oblid.

Ara, passats els anys, mories
però no de ràbia ni vergonya com ells volien,
sino de vella i amb el cap ben alt.


Velleta del carrer llibertat
cada cop que veig el teu portal
s'omple el meu cor d'orgull,
i els ulls de timides llàgrimes
que no deixaré caure per que les perdria,
i les guardo sols per tu.


Festa Major de Gràcia -1976

SOLSTICI



Regnava la primavera
no sols als camps,
també als teus ulls,
i jo et veia tant bonica
allí estirada sobre l'herba...
No sabia que dir,
jo era tímid, com el solstici
que no volia entrar
per no destorbar-nos.
Aleshores tendrament,
acostares els teus llavis als meus
fent-me estremir com un nadó.
no feia falta dir res.

Després, sense pressa
estirats al terra, agafats de la ma,
esperarem que les hores
consumissin l'estació
en un dolç solstici d'amor.





GUANTANAMO


(Des de la convicció que tota persona, hagi fet el que hagi fet, te dret a una defensa i un judici just)

Vam tornar dels foscos calabossos

encegats per la terrible llum del sol,

amb els ulls imflamats i enllagrimats

oloràvem les aromes que feia mesos haviem oblidat.

Era plena primavera, i tot feia olor de vida.

Teniem tots els sentits en estat d'alerta, el gust, el tacte, l'oïda,

i semblava que la sang lentament tornava a lloc.

Vam deixar els foscos calabossos

plens de crits, de dibuixos, de desitjos,

solcats de barrots i parets fosques.

Varem deixar-hi per sempre les fredes ànimes

vagant com fantasmes penedits i desposseits

d'un temps que mai ningú no ens tornarà.

Un temps ple de tortures i vexacions,

mancat de tota defensa, dret o dignitat

en un bocí de terra que sempre presumeix

de ser el far, de la més alta llibertat

10.12.07

CANÇONETA




Tanques els ulls mirant la lluna,
i et ve la són, l’estança és bruna.
Com un plomall, negres pestanyes
dos ostres guarden, tendres lleganyes.
La nit t’abraça com bella amant,
i t’hi abandones com un infant,
entrant a un món quasi perfecte,
ple de sorpreses i algun defecte.
Somnies espais que t’engalanen
de blaus collarets i dolces magranes.
Després de sobte, tot s’il·lumina
i veus un mar ple de petxines,
i el somni es torna de tots colors
quan ell et bessa a frec del coll.
Dolces carícies que ni imagines,
ruscos de mel entre les sines.
Quan violenta llences un crit,
la mort et vetlla als peus del llit.
Mires poruga entre els llençols
la dama negre que escampa dol.
I quan ja sues de tant neguit,
el sol et viola desfent la nit.

Ha estat un somni que enjogassat
els sentiments m’ha bellugat.

1.10.07

SOMNIS



Em construeixo un futur basat en somnis
i la vista em vola lluny, desesperada,
com l’au que emigra sense saber ben bé on,
guiat per l’instin, l’aliment i el bon oratge
Els ulls busquen un senyal en el far del desig,
i les tardes es fan llargues, esdevenint matins,
tremendament fugaços, brillants i lluminosos.
Et somnio al meu redós enllaçant llengües,
i pell amb pell, cerco com un nàufrag el teu alè,
intentant no despendre'm mai del somni en el que floto
i constantment m'auto nodreixo.
I quant em desperto, segueixo somniant
compulsivament, gronxant-me dels teus ulls,
i les mans et segueixen buscant a les palpentes,
com una gallineta cega, palpant àmbits esquerps.
I les hores del rellotge corren àgils,
i els dits intrèpids dibuixen rutes de plaers insospitats,
la boca llaminera busca petons dels teus llavis,
i m’emmirallo en el mirall sincer i adolescentent
en el que em moc insolentment, sense vergonya.
-Val la pena sentir-se adolescent al teu costat-
Per cert, qui mesura el temps correcte de l'adolescència?
potser algun vell axioma o un presagi d’ amargats
o la mateixa vida, que de tant maltractada,
et discuteix a la cara tota sensació lasciva,
la que considera ridícula tota mostra de desig
tota demostració d'amor...
Jo, he decidit pel meu compte riure'm de tot
i restar al teu costat, mentre tu em vulguis,
sentint l'escalfor i fragilitat del teu muscle,
la pell fina i blanca del teu rostre,
la rotunditat esclatant dels teus pits
la humitat fascinant del teu sexe,
la sonoritat sublim dels teus gemecs...
I després guardar-ho tot a la capseta de tresors,
per a l'hora de passar comptes, que fet i fet,
és l’únic que fa que els matins floreixin
les tardes es torrin, les nits s’engalanin de llunes plenes,
els peus segueixin caminant, i els batecs,
sonin valents entre somnis nous, tendres, calents....

12.9.07

CABO DE MATXITXAKO




Vaig fer un ram de flors prohibides
buscant entre les roques un refugi.
El sol jugava entremeliat a amagar-se
entre els verds arbres del camí que porta a Matxitxako.
Les onades escrupulosament violentes
feien tremolar les roques encastades,
com tremolava la meva mà plena de plantes,
sols d’imaginar-me acariciant-te.
Tota tu, plena d’olor de flors silvestres,
la mà, el tors, les cuixes, els pits, els ulls…
aquells ulls inviolables, aquella tossuderia innata
que ens observaba enamorats entre les roques salvatges
del cab més al nord d’una peninsula revoltada i incòmode.
Vam posar el ram, allí on la fresca el respectés,
i el vam deixar d’ofrena als Deus d’Euskadi,
com qui retorna un bé que li ha estat concedit sense merèixer.
Com la mar que després de colpejar la terra
retorna calmós, a les profunditats d’on ha sorgit.

Les flors, de la terra al cel, passant per les meves mans i les teves.

Bonic final, per a tanta bellesa.

CANTÀBRIC




Embolcallat pel fum del cigar,
contava les onades abraçat a tu.
Estranyament valent, provocava al mar
que amb les seves embestides de baba salvatge
m'escopia insolent al rostre, el salnitre ple de fúria.
En girar-me, els teus ulls somrients
acompanyaven la meva festa embogida
dançant amb el Cantàbric revoltat.
Ells eren el far que em resguardava,
ells la llum que em protegia dels naufràgis.
Cap onada gegantina podria engolir-me,
cap força, frenar la nostre bogeria.
Tornant a casa, pel camí bellíssim de la costa
les onades seguien insistint en la seva lluita inútil,
buscant un port on fer recer,
buscant una mirada de complicitat,
cercant un miracle que ens dugués
amb una barca valenta i capritxosa,
a les portes del Paradís.

13.7.07

EL SAXO


Ella acosta la mà,
el va agafar delicadament,
va passar els dits per tots els seus perfils,
va acariciar-lo de dalt a baix
sense deixar cap racó.
Tocant cada punt, cada ressort
el va acariciar com mai ho havien fet...

Aleshores acostà la boca humida,
a la seva part més fàl·lica i fascinant,
la va llepar amb afició i cura....
Aquells instants van esdevenir increïbles...

De sobte, va bufar suaument
i el saxo va succionar-ho tot
convertint la petita estança
en un món ple de fantasia i colors

3.7.07

L'ARBRE



Allí just a sota on la terra l’acarona,
allí on el vent impenetrable no troba cap refugi.
Allí on la vida tant sols existeix quan algú grata
amb prou força per arribar al més profund,
allí, l’arrel desflora el terra i s’arrapa,
allí, milers de pessigolles penetren l’abisme,
allí, l’arbre es fon amb la natura més perfecta,
allí tot esdevé el més preciós dels miracles,
allí el somni es converteix com per art de màgia en desig.