Potser la meva primera poesia, escrita als meus 13, 14 o 15 anys, d'això en fa una eternitat.
(fuig el temps, i ve la mort, i amb ella, el repàs a tota una vida. Repàs melós, per a tot aquells que han tingut la força de fer-se'n dignes)
I ara que veig el portal, brut, deixat, vell,
recordo amb enyorança la velleta.
Papers, teranyines, aquells corredors i cortines
que els anys i la pols han cobert
avui que fa un dia de fred, recorden també la velleta.
I ara, en obrir el portal, inunda la casa un grinyol,
i endevino el seu passat, amb les seves nits de dol.
La guerra, la patí a les carns, la por
i més tard la fam que van passar els perdedors,
i la rancúnia que ho invadia tot plegat.
Quantes vegades degueres plorar de ràbia,
quantes coses hauràs vist que ens han robat,
quantes vegades t'hauran escopit a la cara,
i quants litres de saliva, hauràs empassat.
Però ara, en el moment de la represa
guarnies ben foll el vell portal per Festa Major,
o amb quatre barres per la Festa Nacional.
Ara passats els anys, tornes les escopinades
una a una amb la força de la raó,
ara, passats els anys, tornes la rancúnia
amb el perdó, sense l'oblid.
Ara, passats els anys, mories
però no de ràbia ni vergonya com ells volien,
sino de vella i amb el cap ben alt.
Velleta del carrer llibertat
cada cop que veig el teu portal
s'omple el meu cor d'orgull,
i els ulls de timides llàgrimes
que no deixaré caure per que les perdria,
i les guardo sols per tu.
Festa Major de Gràcia -1976
