Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes i
feines a mig fer,
un país, una il·lusió, una república...
Ho deixàrem tot
emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat
de tots els ultratges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada