FOTEU-ME FOC

No vull que ni un sol cuc em rosegui el cos,

com l’Ovidi, ràpidament foteu-me foc,

no tinc ganes de podrir-me dins una caixa.

I entre tant em feu el comiat que soni Laboa

res de paraules de capellans ni discursets,

poseu el Sorteriko koplak que m’emociona,

o el Gure oroitzapenak així el que quedi

viatjarà lent  com la barca dels records,

i si no teniu pressa, alguna cançoneta d’en Silvio

Ojalá, o mi casa ha sido tomada por las flores,

que així de passada us estalvieu les corones.

Entre tant arriba tot això, deixeu-me escriure.

No se si ho faig bé o malament, no m’importa.

M’agrada escriure i fer-ho sense donar explicacions,

m’agrada escriure poesia, i poesia, i poesia,

i no penso explicar-ne mai més cap ni una,

que cadascú les rebutgi , o si vol, les faci seves,

però mai més ni una puta o perversa explicació.

Lliure, com ha de ser, lliure, com vull que sigui,

i la gent que les critiqui o les estimi, tant me fot.

Poesia d’amors inventats, o de dols incontrolables,

de riures, quan toca, i també quan no toca, què collons!

riures, o somriures, o denuncies insofribles,

poesia collons, poesia, i a qui li importa què?

i a qui li importa com? i a qui li importa quan?

És meva i faig amb ella el que em dona la gana.

I el dia que me’n cansi, faré com aquella dita impresentable,

“la maté porque era mia” i s’haurà acabat el que es donava.

Poesia....

I uns segons abans d’entrar al forn, feu-me un darrer favor,

canteu  “ M’aclame a tu”, la poesia més bella, del poeta més bell...