BREU

Breu

com el frec dels llavis

del petó d’una amiga,

com la llum del llampec,

com aquella estona

vista i no vista

que va de la fracció

de l’hola a l’adéu,

breu.

Trist

com el frec enyorat

dels llavis als llavis

del petó de l’amiga

com el tro de tempesta

que cau prop de casa,

com l’instant anhelat

tota la setmana

i a la fi malbaratat,

trist.

Subtil

com aquell toc de llengua

enmig del petó somniat,

com la primera gota

que t’esclafa a la closca

i acaba en un “plou”,

com el segon enyorat

en que els ulls coincideixen,

subtil.