Com cada dia
va deixar penjada la seva personalitat
en una gris taquilla rodejada de dones.
La faldilla curta que tant bé li quedava,
la samarreta de tires tant sexi i escotada,
el seu matí, el seu temps, els seus problemes
el seu habitual mal humor de recent llevada.
Es posà la careta de comprensió, d’empatia.
Aquell uniforme blanc tant uniforme i poc sensual.
Es posà la cuirassa per defensar-se de l’entorn,
perquè res la pogués afectar més del necessari
i va agafar l’ascensor que duia a la planta.
Allí va saludar les companyes de nit
aquelles que mig adormides somreien
ja que la seva presència significava el seu llit,
el seu anhelat descans, el canvi desitjat de torn.
A partir d’aleshores, es posà a preparar xeringues,
medicacions, antibiòtics i microgoters amb calmants,
que repartia amb somriures i paraules d’ànim.
Al mateix moment, una companya de nit,
obria la seva taquilla, es vestia amb pressa
amb texans, camisa
florejada i sabates de tacó.
Es vestia de vida, de temps, de mal humor o somriures.
Tant sols deixar el blanc, se li obrien els somnis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada