Semblava que reien les ametlles al veure’ns
sota el sol d’aquell matí calorós de diumenge,
semblava que reien quan obertes i ufanes
les fèiem caure una a una amb la canya de la branca.
I després un cop a terra, s’amagaven entremaliades
entre les fulles branques i les seves pellofes.
Semblaven contentes quan ja espellofades
tornaven a somriure i a dins de les caixes
les mans pacients i acurades, les amanyagaven.
Semblaven que reien aquelles ametlles
que sota el sol d’estiu d’un diumenge
se’ns oferien com gotes de suor perlades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada