PAGOETA

Enmig del boscos de Pagoeta,

hi xiula el vent a la tardor,

en aquell temps en que tot enrogeix

i l’aigua corre alegre pels racons.

Sonen de lluny els cops secs

de les destrals dels pastors

i el cant monòton dels ramats,

enmig d’una pau simple i inigualable.

Els esquellots repiquen pels estimballs

de les agrestes baixades verdes

i l’olor d’humitat s’apodera dels narius

humans, inhumans, vegetals i animals.

Allí la pau t’acompanya sempre

i quan la pluja s’apodera del que és seu,

tant sols et cal tancar els ulls

i escoltar el seu so cadenciós i febril,

i deixar-te xopar fins els ossos i muscles,

amarar-te de la seva humitat ancestral.

Enmig dels boscos de Pagoeta

més d’un hi voldria viure, inclús un cop mort.