Com dos estels
floten sobre
el cel de vidre.
observen les
meves arestes,
les meves
infinites arrugues.
s’amaguen
sota el serrell,
o desvien la
mirada, tímids,
cap a espais
indesxifrables.
Però com dos
estels
també s’alcen
cap el cel
enjogassats
i senzills
deixant-se
portar pels vents
i els
capricis de l’atzar.
com dos
estels
em
diverteixen i em transporten
cap a
indrets sense senderi,
coherència, ni
lògica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada