PAPERERA DE RECICLATGE

Escric entre llàgrimes,

amb la certesa que ningú no les veurà.

Tothom seguirà pensant en el bufó,

en el poeta, l’artista, el pallasso,

-com deia l’ovidi-.

Però de vegades, escric entre llàgrimes

i m’abandono a plorar a flor de pell,

deixo que els porus del meu cos

es lubrifiquin, s’humitegin, es regenerin,

i ploro mentre escric, com un nadó de teta.

Ho heu provat?

En acabar l’escric, l’esborro, no fos cas,

que algú penses que m’he entendrit massa,

o que he deixat de ser aquell destraler

que escup poesia enlloc de recitar-la,

o el pallasso sense nas vermell

que tant sols fa riure.

Als pocs segons, rebusco entre la brossa

per recuperar les llàgrimes i la tendresa.

Oblido aquell impàs en que l’estupidesa

m’ha fet clicar...”Buida paperera de reciclatge”