Aquell paper,
ho deia clar:
Ordre d’allunyament.
Una
advertència absurda,
d’un jutge
absurd, d’una llei absurda.
La hiena –pobres
animals, quina fama-
va cosir a
trets, la mare i la filla.
aquella
filla que ja coneixia els cops,
aquella
mare, que ja sabia el dolor.
Però el paper
ho deia clar:
Ordre d’allunyament.
Els cossos
resten a la voravia,
davant els
ulls atònits del seu fill,
vermells de
sang, de ràbia, d’indignació.
La hiena, es
va entregar, amb el seu advocat,
terrible
defensa, pobre home, també,
defensar una
hiena assassina. Són les lleis.
Les mateixes
lleis absurdes,
els mateixos
jutges absurds,
el mateix
masclisme absurd,
la mateixa
maleïda violència absurda.
Aquesta
violència covarda que no te fi.
Ordre d’allunyament.
Tranquils, no hi ha perill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada