La dona entrada en anys i en carns
que lluita per ves a saber què,
potser tant sols per estar bé,
potser per aconseguir que aquella pelleringa
que li penja insolent a sota el braç
abandoni per fi el seu cos envellit.
L’home que intenta recuperar
simplement el que havia estat,
aquell cos jove que ja és història,
aquella vitalitat que el temps cruel
li ha arrencat sense compassió.
El que es recupera d’aquella lesió
que el va apartar fins i tot
de les fantàstiques partides de botifarra,
i que ara descobreix que te músculs
que mai no sabia que havia tingut.
El monitor de sala que escruta
cada moviment dels usuaris
i que per sota el nas somriu
quan veu que enlloc del tríceps
treballes l’abdominal o el trapezi.
La joveneta de cos escultural
que entre exercici i exercici menja poma,
i consumeix tanta aigua embotellada
que podria treure la set a mig continent africà.
El jove catxes que desprès de cada exercici
es mira presumit i cofoi al gran mirall,
i que dona aquell plaer prohibit
tant sols amb la seva mirada.
Fa poses, posa cara de cansat
i en el fons cau en l’onanisme de mirall.
El qui, malgrat anar equipadissim
no toca ni un instrument de tortura,
i parla i parla i parla, perquè tant sols
busca tancar algun negoci, net o fraudulent...
I jo, que intento que el temps passi ràpid
enclaustrat en aquella bicicleta el·líptica
que davant d’un vidre enorme
m’ensenya el meu poble de lluny,
i que per més que pedali i pedali,
segueix allunyat del meu esguard.
I mentre ells pateixen de manera tant cruel,
penso en el que deuen ells pensar de mi,
potser no pensen res, estan massa ocupats.
Afortunadament no són com jo
que dono voltes i voltes a coses
que potser no tenen més sentit
que el plaer de fer-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada