Malgrat tot
la terra segueix girant
amb la seva mateixa cadència,
amb tota la seva tranquil·litat,
combinant aquesta dansa amb la lluna
i la distància amb el sol.
Els estels segueixen lluint
en aquest cel que creiem blau
i que s’enfosqueix a cada crepuscle.
Els núvols, segueixen visitant-nos
amb freqüència carregats de pluja
i els trons ens envaeixen
destorbant el nostre zen.
Malgrat tot,
val la pena mirar-nos cada dia
a l’espill de la nostra habitació
i comprovar con poc a poc
el nostre cos envelleix,
s’omple de petites arrugues
i taques de senilitat.
Se’ns segueixen oblidant coses,
però sempre acabem recordant
les verdaderament imprescindibles.
Malgrat tot,
seguim escrivint el nostre camí
amb traces poc precises,
i amb lletra cada vegada més rococó,
i ens seguim indignant
per cada moment plaent
de la nostra existència
mentre el mon, la civilització
es segueix enfonsant als nostres peus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada