Plou, plou mansament,
sobre el meu cap nu de cabells,
sobre el vidre transparent del cotxe,
sobre les llambordes del vell carrer,
plou, plou mansament,
fins i tot sobre els paraigües
i les estàtues dels herois,
sobre les persianes mal tancades
que deixen entrar l’aigua
a les habitacions dels pobres.
Plou, plou mansament
també sobre els gats de carrer
que odien instintivament l’aigua,
sobre les carreteres i els embussos,
plou també sobre els llacs i els mars,
que mai acaben de desbordar-se.
Plou molta aigua difícil d’engolir
per les tapes mal ideades del carrer
i els para-sols –quina contradicció-
de les terrasses i sobre els guiris
que prenen sangria i paella
amb els seus barrets mexicans
molls per la pluja i la ignorància.
Plou mansament sobre les idees,
sobre les il·lusions, sobre les esperances,
sobre les estelades i les estanqueres
que lluiten en cada balcó i terrassa.
Plou, plou, prou, prou...
Demà sortirà el sol
i cadascú seguirà amb la seva pluja
dins de l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada