Assegut al porxo
amb el soroll arítmic dels esquellots
i el bordar nerviós dels gossos,
el vent i l’aroma de mar m’acaronen.
Assegut al porxo
consumeixo pacient els minuts de calma
arran d’aquest minúscul paradís
com si fossin els darrers instants
d’una emoció incontrolable,
talment com si estigues prenyat de flow
per tots costats i en cada aresta.
De lluny, el so somort d’unes campanes
i l¡olor d’herba recent tallada,
voltat de roures i alzines centenàries.
El vell porxo m’abraça com un amant,
convidant-me a quedar-me en aquest indret,
en aquesta terra que tantes coses em desperta,
i m’embolcalla com en un somni fascinant
del que potser no
voldria despertar mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada